|
|
|
 |
|
06/03/2008 |
|
La Comunitat promou un acte de record als «sense sostre» |
|
|
Enguany, la basílica dels Sants Màrtirs Just i Pastor de Barcelona es va omplir amb les persones que viuen al carrer per recordar, amb molts altres amics de la Comunitat de Sant’Egidio i associacions que coneixen els «sense sostre», tots els que han mort en els darrers anys. En l’emotiva celebració es va recordar cadascú pel seu nom, perquè no hi ha ningú que sigui oblidat. Després de la litúrgia eucarística es va fer un dinar de germanor amb totes les persones. Cada any moltes persones moren a causa de la misèria o del fred. Viure al carrer, contràriament al que soviet es pensa, gairebé mai no és una elecció. La vida al carrer, de fet, és una vida dura i perillosa; és una lluita quotidiana per la supervivència. Tampoc no es tracta d’una elecció de llibertat: qui no té casa viu en una condició de vulnerabilitat perquè està obligat a dependre de tothom, encara que només sigui per les necessitats elementals, i està exposat a les agressions, al fred, a la humiliació de ser expulsat per ser considerada persona non grata. Les coses més senzilles com rentar-se, canviar-se de roba, cercar un espai de tranquil·litat acollidor, anar a dormir…..esdevenen un problema quotidià. Els motius pels quals s’acaba vivint al carrer cada vegada es poden atribuir menys a esdeveniments especials o històries de marginació. Al contrari, es tracta de circumstàncies que poden afectar a molta gent: un desnonament, una tensió familiar que no s’ha resolt, la pèrdua del treball, una malaltia... poden transformar, on falta el sosteniment necessari, persones que fins aquell moment portaven una vida «normal» en persones desproveïdes de tot. La Comunitat de Sant’Egidio ha establert amb els anys una gran xarxa d’amistat amb les persones que viuen al carrer. Cada setmana surten a l’encontre dels seus amics al carrer per oferir-los una sopa calenta, una manta... Però, sobretot, la característica de la seva relació amb els pobres és l’amistat. Una amistat que també demana de viure els moments importants de la vida junts: l’aniversari, el dinar de Nadal, la memòria dels éssers estimats, les vacances... És l’amistat capaç de canviar la vida amb la fidelitat i l’intercanvi. La història de tantes persones que es van recordar ho testimonien. L’Antonio vivia pels voltants del parc de la Ciutadella. Era pintor, havia estat representant d’un torero que va prendre l’alternativa a la plaça de toros Monumental, casat... Va tenir un accident laboral amb un company. Van estar a l’hospital dos mesos, en coma, i el seu company va morir. Des de llavors la vida no va tornar mai a ser igual i es va trobar al carrer. Li agradava trobar-se, parlar... «Jo sóc de la vostra família», li agradava dir a la gent de la Comunitat. Després va llogar una pensió, va viure amb un company en un apartament. Va morir a casa el dia de Nadal del 2001. Achmida era un algerià que venia alls al costat del barri de Santa Caterina. Després d’haver recorregut tot Europa amb un camió, va quedar-se a Barcelona perquè estava malalt. Cada vegada estava més feble i es feia estimar, estava sol. El 1994, quan el president algerià Ahmend Ben Bella va visitar Barcelona, la Comunitat de Sant’Egidio el va acompanyar perquè es trobessin: no eren només connacionals, Achmida havia estat el seu xofer particular durant molts anys. Va morir l’any següent en un centre d’acollida. Vivim un moment difícil d’incertesa pel futur, el nombre de pobres que augmenta... Hi ha el perill de tornar-se durs i poc acollidors. De donar la culpa del que passa als que són diferents: als estrangers, als pobres que trobem al carrer... Hi ha el perill que creixi aquella convicció instintiva que diu: «Si una persona és al carrer és perquè vol, perquè no vol treballar, perquè s’ho ha buscat.» Això no és veritat. La trobada amb aquestes persones ens fa descobrir la seva humanitat i històries molt semblants a les nostres.
Jaume Castro
|
|
|
|