“Com era quan tenia vuit anys?” S'ho pregunta en Sergio, que ara en té vint-i-dos, i que des de ben petit freqüentava l'Escola de la Pau del barri de La Mina. “Els millors records que tinc de quan era petita son els de quan anàvem de colònies”, recorda l'Adriana, una dona gitana amb la seva filla als braços. Tots ells van conèixer la Comunitat a l'Escola de la Pau i avui s'han retrobat amb molts altres amics del barri per celebrar els 20 anys d'amistat.
La trobada “Sant’Egidio i la Mina: 20 anys de solidaritat” ha estat una oportunitat per enfortir els lligams d'amistat i afrontar amb esperança el futur d'un barri que actualment pateix fortament la crisi. Les paraules, els testimonis i les imatges han evocat el lligam de Sant’Egidio amb aquest barri de la perifèria de Barcelona: l'Escola de la pau, el moviment del País de l'Arc Iris... però especialment les iniciatives per la convivència al barri i de solidaritat.
Els Joves per la Pau de Sant’Egidio van proposar una ciutat sense violència ni racisme. Van recordar l'Ibrahima Dyie, un jove senegalès de 31 anys, que va morir el 3 de gener d'aquest any al barri del Besós, al costat de La Mina. Ell volia separar uns joves que es barallaven durant un partit de futbol i va rebre un tret. “Els joves - va dir la Míriam – som el futur... davant de la injustícia i el mal que hem vist, volem realitzar un demà sense odi ni discriminació, racisme o explotació realitzant gestos de pau i convivència com el d'avui”. La memòria dels acords de pau de Moçambic, que es van signar a Roma l'any 1992, es van recordar amb un vídeo amb imatges de la història real i un curtmetratge que en aquell moment van fer els nens de l'“Escola de la pau” on ells eren els protagonistes.
Dolores, una de les primeres mares que va portar els seus fills des de l'inici a l'Escola de la Pau va dir durant el seu testimoni: “Som una gran família i junts vem fer créixer els meus fills... M'agrada la convivència amb vosaltres. Jo abans no sortia i vaig començar a sortir i a fer coses amb vosaltres... ajudem als altres i ho fem molt contentes”.
Sant’Egidio es va enamorar de La Mina. Barcelona l'any 1992 era la ciutat olímpica, que es preparava per un gran esdeveniment, i aquest barri de la perifèria que havia rebut amb entusiasme moltes iniciatives socials fins llavors, va quedar aïllat a la seva sort. Amb el temps, s'ha anat teixint un moviment de solidaritat i amistat amb els ancians, els estrangers, amb l'Àfrica i amb els països afectats per la guerra.
La Mina ha canviat molt urbanísticament, però sobretot ha canviat perquè és un barri més humà. Amb l'amistat, la solidaritat, l'afecte... creix una xarxa que protegeix els demés i fa possible un clima de convivència com el que respirava l'auditori de la Biblioteca de La Mina.
Clica sobre les fotos per ampliar-les
|
|
|
|