Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest és l'Evangeli dels pobres,
l'alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Joan 6,52-59
Llavors els jueus es posaren a discutir entre ells. Deien:
-Com pot donar-nos aquest la seva carn per a menjar?
Jesús els respongué:
-En veritat, en veritat us ho dic: si no mengeu la carn del Fill de l'home i no beveu la seva sang, no teniu vida en vosaltres. Qui menja la meva carn i beu la meva sang, té vida eterna, i jo el ressuscitaré el darrer dia. La meva carn és veritable menjar i la meva sang és veritable beguda. Qui menja la meva carn i beu la meva sang, està en mi, i jo, en ell. A mi m'ha enviat el Pare que viu, i jo visc gràcies al Pare; igualment els qui em mengen a mi viuran gràcies a mi. Aquest és el pa que ha baixat del cel. No és com el que van menjar els vostres pares. Ells van morir, però els qui mengen aquest pa, viuran per sempre.
Tot això, Jesús ho digué mentre ensenyava en una sinagoga, a Cafarnaüm.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Fill de l'home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Esta página del Evangelio nos adentra en la segunda parte del discurso que Jesús pronuncia en la sinagoga de Cafarnaún sobre el pan de vida. Los oyentes, cuando las palabras de Jesús les piden que se impliquen en el misterio mismo de Jesús, le interrumpen y comienzan a murmurar contra él: "¿Cómo puede este darnos a comer su carne?". Se sienten saciados de la vida que llevan. Aunque esto no sea verdad. Quien está saciado de sí mismo no pide. En realidad, aunque estuviéramos saciados y rodeados de bienes, comida y palabras, seguiríamos teniendo hambre, de felicidad, de amor, de atenciones y de apoyo. Deberíamos imitar más a los pobres que tienden la mano para pedir ayuda y lo hacen con insistencia. En una sociedad que se cree saciada y consumista, pero que en realidad es frágil y está llena de miedos, ellos pueden convertirse en los maestros de una nueva vida. Sacan a la luz lo que somos en secreto: mendigos de amor y atención. Los pobres tienen hambre, y no solo de pan, sino también de amor. Nosotros también. Jesús sigue diciéndonos: "Si no coméis la carne del Hijo del hombre, y no bebéis su sangre, no tenéis vida en vosotros". Para tener la vida, no basta con desearla, no basta con entender, es necesario comer, alimentarse del Evangelio y del amor de los hermanos. Es necesario hacerse mendigos de un pan que el mundo no sabe producir y en todo caso no sabe dar. La mesa de la eucaristía se nos da gratuitamente, todos podemos participar de ella. Y cada vez que participamos anticipamos el cielo en la Tierra. En torno al altar encontramos lo que alimenta y sacia nuestra sed hoy y para la eternidad. Y de este alimento aprendemos lo que es la vida eterna, la que vale la pena vivir: "El que me coma vivirá por mí".
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
