Recuerdo de san Adalberto, obispo de Praga. Sufrió el martirio en Prusia oriental, adonde había viajado para anunciar el Evangelio (+ 997). Permaneció en Roma, donde su recuerdo se venera en la basílica de San Bartolomé de la Isla. Llegir més
Recuerdo de san Adalberto, obispo de Praga. Sufrió el martirio en Prusia oriental, adonde había viajado para anunciar el Evangelio (+ 997). Permaneció en Roma, donde su recuerdo se venera en la basílica de San Bartolomé de la Isla.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
L'Esperit del Senyor és sobre teu,
el qui naixerà de tu serà sant.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Joan 10,22-30
Se celebrava a Jerusalem la festa de la Dedicació. Era l'hivern. Jesús es passejava pel recinte del temple sota el pòrtic de Salomó. Llavors els jueus l'envoltaren i li digueren:
-Fins quan ens tindràs en la incertesa? Si ets el Messies, digue'ns-ho obertament.
Jesús els respongué:
-Us ho he dit, però no ho voleu creure. Les obres que jo faig en nom del meu Pare donen testimoni a favor meu, però vosaltres no creieu, perquè no sou de les meves ovelles. Les meves ovelles escolten la meva veu. Jo les conec, i elles em segueixen. I jo els dono vida eterna: mai no es perdran, i ningú no me les arrencarà de les mans. Allò que el meu Pare m'ha donat val més que tot, i ningú no podrà arrencar res de les mans del Pare. Jo i el Pare som u.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquí tens, Senyor, els teus servents:
que es compleixi en nosaltres la teva Paraula.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El evangelista constata que muchos se han reunido en aquel pórtico para escuchar a Jesús. Algunos le piden que les diga claramente si es o no el Mesías. Ya no quieren seguir en la incertidumbre y la duda. Las peticiones parecen legítimas: "¿Hasta cuándo vas a tenernos en vilo? Si tú eres el Cristo, dínoslo abiertamente". La pregunta no era errónea. Pero no es posible reducir la búsqueda de Dios al deseo de tranquilidad o de bienestar personal. La búsqueda de Dios exige abandonar las propias certezas, las propias costumbres, para dejarse arrastrar por el diseño de amor de Dios, el mismo de Jesús, es decir, la salvación de todos empezando por los más pobres. Existe una sintonía entre el Padre que está en los cielos y el Hijo enviado para reunir el rebaño disperso y conducirlo a buenos pastos. Jesús les respondió: "Las obras que hago en nombre de mi Padre son las que dan testimonio de mí". Pero sus ojos estaban nublados por el egoísmo y una religiosidad que ni siquiera consideraba el bien de la gente y especialmente de los pobres. "Pero vosotros no creéis porque no sois de mis ovejas", les respondió Jesús. Ellos no se sentían necesitados de un pastor, necesitados de un guía, necesitados de una luz para sus pasos. Sin la disponibilidad de escuchar al Señor y su Palabra, sin el compromiso de hacer la vida más fraterna y solidaria, es prácticamente imposible acercarse al misterio de Dios.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
