Recuerdo de san Marcos. Compartió con Bernabé y Pablo, y luego con Pedro, el compromiso por dar testimonio del Evangelio y predicarlo. Es el autor del primer Evangelio escrito. Llegir més
Recuerdo de san Marcos. Compartió con Bernabé y Pablo, y luego con Pedro, el compromiso por dar testimonio del Evangelio y predicarlo. Es el autor del primer Evangelio escrito.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Si morim amb ell també viurem amb ell,
si som constants amb ell, amb ell regnarem.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
1a Pere 5,1-14
Als ancians que presideixen la comunitat i que són entre vosaltres, jo, que sóc ancià amb ells i testimoni dels sofriments de Crist, i que amb ells he de compartir la glòria que està a punt de revelar-se, els faig aquesta recomanació: pastureu el ramat de Déu que teniu confiat; vetlleu per ell no pas per obligació, sinó de bon grat, per amor a Déu; no amb afany de lucre, sinó generosament; no com qui regeix despòticament una hisenda, sinó fent-vos models del ramat. Així, quan apareixerà el cap dels pastors, rebreu la corona immarcescible de la glòria.
I vosaltres, joves, sotmeteu-vos als ancians.
Revestiu-vos tots d'humilitat els uns envers els altres, perquè Déu resisteix als orgullosos, però concedeix als humils la seva gràcia. Per tant, humilieu-vos i sotmeteu-vos a la mà poderosa de Déu, i ell us enaltirà en el temps que té fixat. Descarregueu en ell totes les vostres preocupacions, ja que ell mateix té cura de vosaltres.
Sigueu sobris, vetlleu! El vostre adversari, el diable, rugint com un lleó, ronda cercant qui engolir. Resistiu-li ferms en la fe, sabent que la comunitat de germans estesa arreu del món ha de suportar els mateixos sofriments. I, després que haureu sofert per poc temps, el Déu de tota gràcia, que en Jesucrist us ha cridat a la seva glòria eterna, us refarà les forces, us enfortirà, us refermarà i us donarà un fonament segur. D'ell és el poder per sempre. Amén.
Valent-me de Silvà, que considero un germà fidel, us he escrit breument per exhortar-vos i donar testimoni que aquesta és la veritable gràcia de Déu, en la qual us heu de mantenir. Us saluda la comunitat, escollida com vosaltres, que és a Babilònia, i us saluda també Marc, el meu fill. Saludeu-vos els uns als altres amb el bes de pau fratern.
Pau a tots vosaltres, a tots els qui esteu en Crist.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Si morim amb ell també viurem amb ell,
si som constants amb ell, amb ell regnarem.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Marcos, primo de Bernabé, frecuentó desde muy joven la comunidad de los discípulos de Jesús que se reunía en casa de su madre, según consta en los Hechos (12,12). La tradición le ve en el muchacho que escapó a la captura de los guardias durante la pasión, dejando en sus manos solo la sábana con la que se cubría, como para recordarnos que para seguir a Jesús hay que despojarse de todo. Al crecer, Marcos acompañó a Pablo y Bernabé en su primer viaje misionero. Más tarde fue con Pedro a Roma. Y allí escribió el Evangelio que lleva su nombre y que recoge el testimonio de la predicación de Pedro en la capital del Imperio. En la conclusión de la Primera Epístola de Pedro, Marcos se asocia con el apóstol en Babilonia, nombre con el que se referían a Roma, aludiendo a la difícil situación de los cristianos de la época, similar a la vivida por Israel en el exilio babilónico (587-538 a.C.). El último capítulo de la Primera Carta de Pedro está lleno de preocupación y afecto por Marcos, a quien llama "mi hijo". Con él dirige estas últimas palabras a los cristianos sobre la humildad de los creyentes llamados a ayudar a los ancianos en su servicio a la comunidad. Exhorta a todos a ser sumisos, primero a Dios y luego entre sí. La humildad vuelve a los cristianos similares a Jesús, que se pone al servicio de todos. Y la imagen evocada por el apóstol es hermosa: ceñirse de humildad como un vestido para el servicio mutuo. Tal vez el apóstol recuerde la escena del lavatorio de los pies en la última cena. Y sin duda recuerda, tras sus ruidosas protestas, la admonición del maestro: "Si no te lavo, no tienes parte conmigo" (Jn 13,8). La humildad es la actitud que cualifica al discípulo y lo salva del orgullo que es la raíz de todos los vicios. El adversario (el diablo), ya presente en el jardín terrenal, a través del orgullo sigue engañando a todo hombre y a toda mujer tentándoles. El apóstol nos exhorta a resistirle y añade que con la fe podemos vencerle. El apóstol Pedro, cerrando su epístola, se abre al futuro que se concederá a los discípulos: "Después de breves sufrimientos, os restablecerá, afianzará, robustecerá y os consolidará". Sí, "firmes" sobre la roca que es Cristo, los discípulos pueden ya experimentar el futuro "estado de los resucitados". Marcos, "el intérprete de Pedro", con su Evangelio, nos ayuda a sumergirnos en la fe del apóstol que el Señor ha puesto a la cabeza de su Iglesia.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
