Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Tot aquell qui viu i creu en mi
no morirà per sempre.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Filipencs 2,1-18
Així, doncs, per tot el que trobeu en Crist d'encoratjament, de consol en l'amor, de comunió en l'Esperit, d'afecte entranyable i compassiu, us demano que feu complet el meu goig: tingueu els mateixos sentiments i el mateix amor els uns pels altres, unànimes i ben avinguts. No feu res per rivalitat ni per arrogància; amb tota humilitat, considereu els altres superiors a vosaltres mateixos. Que no miri cadascú per ell, sinó que procuri sobretot pels altres. Tingueu els mateixos sentiments que tingué Jesucrist:
Ell, que era de condició divina,
no es volgué guardar gelosament
la seva igualtat amb Déu,
sinó que es va fer no res:
prengué la condició d'esclau
i es féu semblant als homes.
Tingut per un home qualsevol,
s'abaixà
i es féu obedient fins a la mort,
i una mort de creu.
Per això Déu l'ha exaltat
i li ha concedit aquell nom
que està per damunt de tot altre nom,
perquè en el nom de Jesús
tothom s'agenolli
al cel, a la terra i sota la terra,
i tots els llavis reconeguin
que Jesucrist és Senyor,
a glòria de Déu Pare.
Estimats meus, sempre us heu mostrat obedients, no solament quan em trobava entre vosaltres, sinó molt més ara que sóc lluny. Treballeu amb temor i respecte per obtenir la vostra salvació: és Déu qui, per la seva benvolença, impulsa tant la vostra voluntat com les vostres accions. Feu-ho tot sense murmuracions ni disputes, i sereu irreprensibles i irreprotxables, fills de Déu sense cap defecte enmig d'una gent esgarriada i rebel. Vosaltres resplendiu en el món com estrelles en el cel, perquè manteniu amb fermesa la paraula de la vida. Així, el dia que vindrà el Crist podré gloriar-me de no haver corregut o treballat en va. I si la meva sang ha de ser vessada com a libació en el sacrifici que ofereix la vostra fe, me n'alegro i me'n felicito amb tots vosaltres. Alegreu-vos-en també vosaltres i feliciteu-vos-en amb mi!
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Si creus, veuràs la glòria de Déu,
diu el Senyor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Pau exhorta els cristians de Filips a viure en l’amor. Però això només és possible si estan animats per la humilitat i no per la vanaglòria, si busquen l’interès dels altres més que no pas el propi. L’apòstol toca aquí un dels aspectes centrals de la carta als Filipencs: la unitat i la santedat s’obtenen només en la mesura que tots adrecen la mirada a Jesús i acullen «els mateixos sentiments que ell tingué». El cristià modela el seu cor amb els sentiments de Jesús, els seus pensaments amb els pensaments de Jesús, la seva vida amb la vida de Jesús. En tot, el deixeble imita el Mestre, el segueix, l’escolta, i això resta per sempre. La vida de Jesús, ho sabem, està caracteritzada per la kenosi, o sigui per l’abaixament: ell, que era Déu, es va humiliar fins a esdevenir esclau, fent-se obedient fins a la mort i una mort de creu, i essent fidel a la seva opció d’amor i així salvar el món. El seu abaixament fins a esdevenir esclau no va ser una elecció feta per una falsa humilitat, sinó la conseqüència del seu amor pels homes que no ha conegut cap límit. Per aquest amor Déu va exaltar Jesús, és a dir, el va alliberar dels llaços de la mort. I en el nom de Jesús tots podem trobar la salvació. Pau crida els cristians de Filips a continuar vivint en l’obediència a l’Evangeli perquè d’aquesta manera han donat molts fruits. Els exhorta a evitar murmuracions, perquè siguin «fills de Déu sense cap defecte enmig d’una gent esgarriada i rebel». La comunitat ha de resplendir «com estrelles en el cel, i mantenir amb fermesa la paraula de la vida». Pau sap perfectament que la comunitat cristiana, encara que es trobi en la tribulació, poua de l’Evangeli. Jesús mateix, al final del Sermó de la muntanya, parla de la casa construïda sobre la roca de la seva paraula. Pau sap que no ha corregut en va si la comunitat de Filips continua vivint l’Evangeli com a fonament de la seva vida. Ell mateix, certament, no ha corregut en va perquè ha buscat de seguir sempre el Senyor. Per això convida els creients a obeir cada dia l’Evangeli per tal de ser alliberats de l’esclavatge de l’amor a un mateix. El deixeble, i cada comunitat cristiana, està cridada a posar la seva atenció en la paraula que el Senyor cada dia ens envia: ha d’escoltar-la, acollir-la, custodiar-la en el cor i comunicar-la arreu. Aquesta és la joia que el mateix apòstol viu i vol comunicar als cristians de Filips, com també a nosaltres, deixebles de la darrera hora.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
