LA PREGÀRIA CADA DIA

Pregària de la vigília
Paraula de déu cada dia
Libretto DEL GIORNO
Pregària de la vigília
Dissabte 11 de maig


Lectura de la Paraula de Déu

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Tot aquell qui viu i creu en mi
no morirà per sempre.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Colossencs 1,15-20

Ell és la imatge del Déu invisible,
engendrat abans de tota la creació,
ja que Déu ha creat per ell
totes les coses,
tant les del cel com les de la terra,
tant les visibles com les invisibles,
trons i sobiranies,
potències i autoritats.
Tot ha estat creat per ell
i destinat a ell.
Ell existeix abans de tot,
i tot es manté unit gràcies a ell.
Ell és també el cap del cos,
que és l'Església.
Ell és l'origen,
el primogènit dels qui retornen
d'entre els morts,
perquè ell ha de ser en tot el primer.
Déu volgué que residís en ell
tota la plenitud.
Déu volgué reconciliar-ho tot per ell
i destinar-ho a ell,
posant la pau en tot el que hi ha,
tant a la terra com al cel,
per la sang de la creu de Jesucrist.

 

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Si creus, veuràs la glòria de Déu,
diu el Senyor.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Pau compon l’himne cristològic perquè els colossencs no es resignin davant del poder de les potències obscures del món. Parla sobretot de la preexistència i superioritat de Crist sobre tota la creació, incloses les potències còsmiques, qualsevol potència immaterial. Aquestes últimes ja no tenen la força per competir amb Crist, única veritable resposta a les inquietuds de l’home. L’apòstol, en afirmar que el Fill és «la imatge del Déu invisible» i «engendrat abans de tota la creació», no vol dir només que és la primera i la més important de les criatures, sinó que té preeminència sobre tota la creació. En el Fill tota la creació, incloses les realitats invisibles —que l’apòstol enumera— troba consistència, raó i sentit. El Fill està en l’origen i el final de la història que culmina en la resurrecció de Jesús, l’esdeveniment central que renova totes les coses. Amb la resurrecció de Crist, en efecte, comença la «nova creació». I el Ressuscitat, convertit en el reconciliador universal (1,20), és el centre d’unitat cap al qui tot convergeix. Ell realitza aquest projecte de reconciliació universal a través de l’Església, de la qual ell és el cap (és la primera vegada en el Nou Testament que Crist és presentat com a cap del cos de l’Església). L’apòstol aclareix què significa per als cristians pertànyer a l’Església: convertir-se, com comunitat, en sagrament de Crist en el món. Però afegeix que Crist també és el «primer». Crist, amb la seva resurrecció, inaugura la resurrecció universal dels morts. Ell és el primer que ressuscita, qui obre el camí, «ha estat el primer d'una multitud de germans» (Rm 8,29), que ha portat a compliment la vocació profunda de l’home: entrar en comunió amb Déu. Pau no aparta la seva mirada de Crist i no es cansa d’exaltar la seva primacia: en efecte, «Déu volgué que residís en ell tota la plenitud». I el mal, que encara actua en el món, ha estat definitivament derrotat per Jesús. En Ell Déu ha realitzat la pau entre totes les criatures, la pau còsmica.

PARAULA DE DÉU CADA DIA: EL CALENDARI

La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).

Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".

Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.

Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).

La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.