Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Tot aquell qui viu i creu en mi
no morirà per sempre.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Colossencs 4,7-18
L'estimat germà Tíquic, servidor fidel i company de servei en el Senyor, us informarà de com em van les coses. Us l'he enviat precisament perquè tingueu notícies nostres i els vostres cors quedin confortats. L'acompanya Onèsim, germà fidel i estimat, compatriota vostre. Ells dos us faran conèixer tot el que passa per aquí.
Us saluda Aristarc, el meu company de presó, i Marc, cosí de Bernabé: ja us han recomanat que l'acolliu bé quan vingui. Us saluda també Jesús, l'anomenat Just. Entre els jueus, aquests són els únics col·laboradors meus en la causa del Regne de Déu; per a mi han estat un consol. Us saluda Èpafres, servidor de Jesucrist, que també és compatriota vostre; ell sempre lluita per vosaltres amb la pregària, perquè us mantingueu ferms i en tot compliu de manera perfecta allò que Déu vol. Puc donar testimoni a favor d'ell que es preocupa molt per vosaltres i també pels de Laodicea i els de Hieràpolis. Us saluda Lluc, el metge estimat, i Demes.
Saludeu els germans de Laodicea, especialment Nimfa, amb l'església que es reuneix a casa seva. Quan vosaltres haureu llegit aquesta carta, feu que també la llegeixin els de l'església de Laodicea, i la carta de Laodicea, llegiu-la també vosaltres.
Digueu a Arquip que vetlli pel ministeri que ha rebut en el Senyor i que procuri complir-lo.
Aquesta salutació l'escric jo mateix, Pau. Recordeu-vos de les meves cadenes. Que la gràcia sigui amb vosaltres.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Si creus, veuràs la glòria de Déu,
diu el Senyor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Quan acaba la Carta, Pau presenta un petit grup que els ha enviat. La visita a les diverses comunitats és una experiència significativa en la tradició cristiana perquè mostra el lligam que supera les fronteres i uneix en una comunió gran i concreta. L’apòstol els presenta pel seu nom, un per un. Especialment, Tíquic que esmenta diverses vegades a altres cartes (Ef 6,21; 2Tm 4,12; Tt 3,12, i a Ac 20,4). Ara el presenta com «estimat germà, servidor fidel i company de servei en el Senyor» (4,7). I li confia l’encàrrec de comentar-los la notícia entorn del seu empresonament. Pau coneix bé que això és útil per exhortar i encoratjar els colossencs. També esmenta Onèsim, l’esclau de Filemó, que es refugià prop de Pau, i és retornat al seu amo com a «germà», i a Aristarc, que comparteix la presó amb ell (tant la carta als Colossencs com la carta als Filipencs han estat escrites des de la presó). Després parla de Marc, presentat com a cosí de Bernabé, i Jesús, l’anomenat Just, no conegut abans. Finalment, parla d’Èpafres que apareix vinculat a la comunitat de Colosses i també a la veïna Església de Laodicea i de Hièraplis com el collaborador més important que es presenta a la Carta. Si a l’inici de la carta (1,6s) Pau remarca la seva acció missionera, ara, en les salutacions l’atenció es centra en la seva preocupació perquè la comunitat creixi en la fe i perseveri en el camí iniciat. Certament, aquest cal que sigui el compromís prioritari de cada apòstol i responsable, encara que sigui cansat i sovint també dolorós. Les darreres salutacions són les que envia Lluc (que aquí es recorda com a metge) i Demes. A la vegada, els colossencs reben l’encàrrec de saludar els creients de Laodicea, renovant i consolidant així la comunió fraterna entre les Esglésies i amb els apòstols. Esmenta Nimfa que ha posat la seva casa a disposició de la comunitat. L’apòstol suggereix en aquestes poques ratlles finals la concreció de la comunió fraterna, feta de rostres i de comunitat que es coneix, es reuneix, s’exhorta i prega recíprocament. I Pau, que és ben conscient de la seva personalíssima vocació pastoral, viu la seva missió apostòlica de forma collegial i no amb un estil individual o protagonista. És en aquest horitzó de comunió que demana fer arribar la Carta també a les altres Esglésies: cal que totes s’edifiquin damunt la paraula apostòlica que ell, tot i estar presoner, no escatima. I, amb un gest d’exquisida fraternitat, inclou algunes paraules autògrafes a l’acabament de la carta com per fer sentir més forta la seva presència. I, finalment, des de les cadenes que el tenen presoner, posa l’Església dels colossencs sota la benvolença de Déu, font de tot bé i de tota protecció.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
