LA PREGÀRIA CADA DIA

Pregària de la vigília
Paraula de déu cada dia
Libretto DEL GIORNO
Pregària de la vigília
Dissabte 1 de juny


Lectura de la Paraula de Déu

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Tot aquell qui viu i creu en mi
no morirà per sempre.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Hebreus 3,1-6

Vosaltres, doncs, germans, poble sant que compartiu una vocació celestial, fixeu la vostra mirada en Jesús, enviat de Déu i gran sacerdot de la fe que professem. Ell té tota la confiança d'aquell qui el va designar, tal com Moisès era digne de confiança en tota la casa de Déu. Però Jesús és molt més digne de glòria que Moisès, ja que el qui construeix una casa és sempre més honorat que la casa mateixa. Efectivament, tota casa té el seu constructor, però el constructor de tot és Déu. Moisès era digne de confiança en tota la casa de Déu tan sols com a servent, amb la missió de donar testimoni d'allò que Déu revelaria després. Però Crist és digne de confiança com a Fill, i ha estat posat al capdavant de la seva casa. I aquesta casa som nosaltres, si mantenim el coratge de gloriar-nos d'allò que esperem.

 

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Si creus, veuràs la glòria de Déu,
diu el Senyor.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

L’autor de la carta es dirigeix per primera vegada de forma directa als seus destinataris i els exhorta a no oblidar que són partícips d’una «vocació celestial» i per tant a tenir els ulls fixos en Jesús, «enviat de Déu i gran sacerdot de la fe que professem». Jesús, com a «enviat», és a dir com a «missatger de Déu», comunica de forma autorevelada la Paraula de Déu i per això és «digne de confiança». És una crida evident als cristians perquè considerin Jesús com aquell que continua parlant, amb autoritat, a les seves vides, i a acollir-lo en una comunitat de culte i de pregària, de la qual Ell n’és el Gran sacerdot. En efecte —dirà més endavant la carta— Jesús és «Aquell que parla des del cel» (He 12,25), és a dir, que continua parlant als seus deixebles amb la força i la potència que provenen del cel. I en tant que «gran sacerdot» presenta a Déu la «confessió» comuna de la fe dels creients (He 13,15). L’autor compara Jesús amb Moisès per subratllar que els cristians no s’han d’entendre de forma individualista i separats els uns dels altres, sinó com «casa de Déu», títol amb el qual s’indicava el poble d’Israel entès com a comunitat de pregària i de culte. Els cristians han rebut aquesta herència i han esdevingut ells mateixos la casa que Déu s’ha preparat: «aquesta casa som nosaltres» (3,6), per tal que restem fidels a la nostra vocació de la mateix manera que Crist amb el Pare. Jesús és el fonament de la nova casa, la comunitat cristiana entesa com a lloc de pregària i de culte directe a Déu. No necessitem més la mediació de Moisès, que Déu havia constituït com a servent seu. Mitjançant el Fill tenim accés directe al Pare: ja no som servents com Moisès, sinó fills en Jesús. Ell va dir als seus deixebles: «Ja no us dic servents, perquè el servent no sap què fa el seu amo. A vosaltres us he dit amics perquè us he fet conèixer tot allò que he sentit del meu Pare» (Jo 15,15). L’autor no para d’advertir que la fidelitat a l’Evangeli vacil•la quan «deixem d’assistir a les reunions comunitàries» (10,25), quan no ens unim a la comunitat que prega, que escolta, que celebra i estima. L’allunyament de la comunitat significa allunyament del Crist. I, al contrari, la comunió amb els germans neix i creix de la comunió amb Jesús. Òbviament no es tracta d’una qüestió de simple participació física a la vida de la comunitat, ja que allò decisiu és el cor. Però és també part de veritat que sense un apropament físic a la vida de la comunitat, a la seva vocació, al seu esperit, a les seves joies i a les seves preocupacions, resulta difícil viure la comunió fins i tot amb Jesús.

PARAULA DE DÉU CADA DIA: EL CALENDARI

La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).

Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".

Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.

Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).

La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.