Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Tot aquell qui viu i creu en mi
no morirà per sempre.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Hebreus 6,1-20
Per això, deixem les primeres nocions sobre el Crist i avancem cap al que és propi de gent adulta. Ara no hem de repetir pas els temes fonamentals: la conversió de les obres que porten la mort, la fe en Déu, l'ensenyament sobre el baptisme, la imposició de les mans, la resurrecció dels morts i el judici etern. Avancem, doncs, amb l'ajuda de Déu.
N'hi ha que un dia van rebre la llum, van tastar el do celestial, van participar en l'efusió de l'Esperit Sant i van assaborir la bona paraula de Déu i els prodigis del món renovat, però després han caigut i abandonen la fe. És impossible que aquests es renovin amb una segona conversió, ja que tornen a crucificar el Fill de Déu i l'omplen d'injúries.
Quan una terra beu la pluja que la rega sovint i dóna plantes bones als qui la conreen, vol dir que té part en la benedicció de Déu; en canvi, la terra que dóna cards i espines és tinguda per inútil i gairebé per maleïda, i acabarà consumida pel foc.
Estimats, encara que parlem així, estem convençuts que vosaltres us trobeu en les millors disposicions, ben a prop de la salvació. Déu, que és just, no oblidarà tot el que heu fet, és a dir, l'amor que heu mostrat per causa del seu nom, posant-vos al servei del poble sant, en el passat i en el present. Tan sols desitgem que cada un de vosaltres demostri el mateix afany per mantenir plenament l'esperança fins a la fi. No voldríem que us tornéssiu indolents, sinó que imitéssiu aquells qui amb fe i amb constància han rebut les promeses en heretat.
Quan Déu va fer la seva promesa a Abraham, no podent jurar per ningú de més gran, va jurar per ell mateix dient: T'ompliré de benediccions i et donaré una nombrosa descendència. Abraham esperà sense defallir i va obtenir que es realitzés la promesa. Els homes, quan juren, ho fan per algú més gran que ells: el jurament posa fi a les discussions i serveix de garantia. Déu, doncs, garantí amb un jurament la seva promesa, perquè volia mostrar als qui havien d'heretar-la que la seva decisió era irrevocable. Així Déu va fer dues accions irrevocables, la promesa i el jurament, que ell de cap manera no pot desmentir. Gràcies a elles ens sentim fortament encoratjats els qui ho hem deixat tot per aferrar-nos a l'esperança que ell ens ofereix. Aquesta esperança, que posseïm com una àncora segura i ferma, ha penetrat més enllà de la cortina del lloc santíssim. Allà, com a precursor nostre, ha entrat Jesús, esdevingut gran sacerdot per sempre com ho fou Melquisedec.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Si creus, veuràs la glòria de Déu,
diu el Senyor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
La carta vol ajudar els cristians a créixer en la comprensió del misteri de Crist, malgrat que la mandra en l’escolta els porti a no nodrir-se amb un aliment més substanciós. L’autor evita d’aturar-se en «les primeres nocions sobre el Crist», les quals enumera com «la conversió de les obres que porten la mort, la fe en Déu, l’ensenyament sobre el baptisme, la imposició de les mans, la resurrecció dels morts i el judici etern». Cal que tinguem sempre ben present tot això perquè són veritats que fonamenten qualsevulla altra reflexió i per tant no s’han de perdre de vista. Tanmateix, és necessari un coneixement més perfecte. Es dirigeix doncs als cristians, i amb la severitat del pastor, adverteix aquells que tot i haver tastat el do de Déu i assaborit la saviesa de la Paraula corren el risc de perdre-ho tot. Li sembla impossible que puguin tornar a la vida passada, la que han viscut abans de la conversió a l’Evangeli. Si fos així significaria negar el Crist i crucificar-lo de nou. En canvi, l’autor els exhorta a no aturar-se en el camí vers la perfecció i a posar-se de nou a l’escolta contínua de la Paraula de Déu. El deixeble no pot prescindir mai d’escoltar l’Evangeli i per tant del treball laboriós per canviar el propi cor. L’autor s’alegra que tots els creients, fins i tot els més mandrosos, siguin com la terra «assaonada» per pluges abundoses que dóna fruits abundants de santedat. En canvi, tots aquells que endureixen els seus cors són terra maleïda que produeix «cards i espines». Per aquests no queda sinó el foc destructor del judici. Tanmateix l’autor per tal de reforçar l’esperança dels cristians fa esment de les obres de fe i amor que ells mateixos han dut a terme: «Déu, que és just, no oblidarà tot el que heu fet, és a dir, l’amor que heu mostrat per causa del seu nom», i òbviament no els faltarà el seu ajut. Aquells que viuen l’Evangeli amb generositat «han esdevingut hereus de les promeses», però no queden pas exempts de l’esforç de la perseverança. Déu no oblidarà l’aliança per sempre amb l’home. El creient té davant el seus ulls Abraham, el qual va creure en la promesa del Senyor, feta a través d’un jurament solemne, i va rebre l’heretat, després d’una prolongada i perseverant espera. I Jesús, és encara més que Abraham, ha entrat «més enllà de la cortina del lloc santíssim» esdevenint així, per nosaltres, gran sacerdot «com ho fou Melquisedec».
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
