Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Tot aquell qui viu i creu en mi
no morirà per sempre.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Hebreus 10,1-10
La Llei de Moisès conté tan sols una ombra del món renovat i no la realitat mateixa. Per això és del tot incapaç de portar a la plenitud els qui participen cada any en els mateixos sacrificis oferts una vegada i una altra. De fet, si els qui tributen aquest culte haguessin estat purificats d'una vegada per sempre i ja no haguessin tingut consciència de ser pecadors, haurien deixat d'oferir aquells sacrificis. Però els sacrificis els tornen a recordar cada any que són pecadors.
En efecte, és impossible que la sang dels vedells i dels bocs esborri els pecats. Per això, quan entra al món, Crist diu a Déu: No has volgut sacrificis ni oblacions, però m'has format un cos; no t'has complagut en holocaustos ni en sacrificis pel pecat. Per això t'he dit: A tu em presento. En el llibre hi ha escrit de mi que vull fer, oh Déu, la teva voluntat. Primer diu: De sacrificis i oblacions i holocaustos i sacrificis pel pecat, no n'has volgut ni t'hi has complagut; encara que totes aquestes ofrenes són precisament les que prescriu la Llei de Moisès. Però després afegeix: A tu em presento; vull fer la teva voluntat. Suprimeix, doncs, el que deia primer i ho substitueix pel que diu després. I precisament perquè ell ha complert la voluntat de Déu, nosaltres hem estat santificats per l'ofrena del cos de Jesucrist, feta una vegada per sempre.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Si creus, veuràs la glòria de Déu,
diu el Senyor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Per tal de subratllar la unitat del sacrifici de Crist, l’autor destaca la insuficiència dels sacrificis antics, els quals no van poder eliminar els pecats: «En efecte, és impossible que la sang dels vedells i dels bocs esborri els pecats». La salvació no va lligada a la multiplicació dels gestos ni de les paraules, sinó que va lligada al cor, a l’amor amb que ens dirigim al Senyor. Fins i tot Jesús va dir una cosa semblant a propòsit de la pregària: «Quan pregueu, no parleu per parlar, com fan els pagans: es pensen que amb la seva xerrameca es faran escoltar» (Mt 6,7). L’autor de la carta ens remet a la centralitat del misteri cristià: no hi ha cap necessitat de multiplicar les nostres ofrenes ja que és el sacrifici de Crist el que salva. L’amor que el va dur a donar la seva pròpia vida fins a la mort és la raó de la nostra salvació. El salmista quan predeia l’encarnació de Jesús ja ho estava suggerint: «No has volgut sacrificis ni oblacions, però m’has format un cos» (Sl 40). Aquesta cita fa referència al «cos» eucarístic de Jesús. També l’Apòstol Pau presenta la Cena del Senyor com l’anunci de la «mort del Senyor» (1Co 11,26) i de la seva força salvífica. Els sacrificis antics no salvaven dels pecats perquè no transformaven el cor de l’home, mentre que la participació en el «Cos» de Crist en l’eucaristia transforma el creient en el mateix Cos de Jesús, el qual ressuscitat està assegut a la dreta de Déu. Ell, des del tron de la seva glòria del cel, espera que «els enemics siguin posats com a escambell dels seus peus» (Sl 110,1). Amb la seva resurrecció ha vençut per sempre el principi del mal i de la mateixa mort, i espera la manifestació plena de la victòria. La comunitat cristiana cada vegada que es reuneix per l’Eucaristia celebra aquesta victòria. Sabem però, que encara esperem la «perfecció» a la qual estem cridats, tanmateix el camí és sens dubte ben clar i definitiu: la comunió amb Crist. Els cristians són convidats a recórrer aquest camí amb decisió quotidiana, és a dir amb vigilància i pregària, atents per no defallir.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
