LA PREGÀRIA CADA DIA

Pregària de la vigília
Paraula de déu cada dia
Libretto DEL GIORNO
Pregària de la vigília
Dissabte 22 de juny


Lectura de la Paraula de Déu

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Tot aquell qui viu i creu en mi
no morirà per sempre.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Hebreus 12,12-17

Per això, enfortiu les mans que defalleixen i els genolls vacil·lants, i aplaneu la ruta per on passen els vostres peus. Així el qui va coix no hi prendrà mal i, més aviat, es posarà bo.
Mireu de viure en pau amb tothom. Busqueu la santedat, ja que sense santedat ningú no veurà el Senyor. Vetlleu perquè ningú de vosaltres no quedi privat de la gràcia de Déu: que no broti cap arrel amargant que porti el malestar, i la majoria en resulti infectada. Vetlleu perquè no hi hagi cap immoral o sacríleg, com Esaú, que per un plat es va vendre els drets de primogènit. I ja sabeu que després, quan volgué heretar la benedicció, en va quedar exclòs i no tingué cap possibilitat de canviar, tot i haver-ho suplicat amb llàgrimes.

 

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Si creus, veuràs la glòria de Déu,
diu el Senyor.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

L’autor es dirigeix a la comunitat cristiana que passava per moments crítics que podrien debilitar la seva fe i li demana de recuperar el vigor evangèlic: «enfortiu les mans que defalleixen i els genolls vacil•lants, i aplaneu la ruta per on passen els vostres peus. Així el qui va coix no hi prendrà mal i, més aviat, es posarà bo» (12,12). És una exhortació que reclama l’educació indispensable en la vida dels deixebles. En efecte, el seguiment del Senyor demana a cada deixeble la transformació del cor i dels seus pensaments, que es deixi guiar per l’Evangeli i no pas pel propi orgull, pels seus instints o hàbits contrets. Només obeint l’Evangeli i la seva pedagogia podem créixer en saviesa i amor. Ens trobem davant la gran qüestió de l’art pastoral tal i com deien els Pares de l’Església. Es tracta del compromís que pertoca prioritàriament als pastors, és a dir, als responsables de la comunitat, perquè es comprometin en el creixement interior dels creients. Certament, cada deixeble està cridat a corregir-se ell mateix i a ajudar els altres a créixer en la fe i en la santedat. L’autor demana a tots els cristians a vigilar perquè ningú «no quedi privat de la gràcia de Déu». Podríem dir que la comunitat sencera està cridada a vetllar, és a dir, a exercir la missió «episcopal» (l’episcopos es aquell que vigila —literalment, el que mira des de dalt— i guareix): guarir la fe dels propis germans i germanes. És propi d’aquesta vigilància fins i tot tenir cura que no creixi en la comunitat cap «arrel amargant», és a dir, aquelles relacions egocèntriques que enterboleixen la vida de les comunitats i n’impedeixen el seu creixement. Per aquest motiu, l’autor encara diu: «Vetlleu perquè no hi hagi cap immoral o sacríleg, com Esaú, que per un plat es va vendre els drets de primogènit». Deixar-se portar pels propis instints i desitjos condueix a pensar només en un mateix deixant de banda l’atenció als altres. Aquesta manera de fer porta inexorablement a perdre allò que veritablement compta, com va succeir amb Esaú, el qual per un plat de llenties va perdre els drets de primogènit, sense que el penediment posterior servís de res.

PARAULA DE DÉU CADA DIA: EL CALENDARI

La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).

Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".

Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.

Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).

La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.