LA PREGÀRIA CADA DIA

Pregària de la vigília
Paraula de déu cada dia
Libretto DEL GIORNO
Pregària de la vigília
Dissabte 13 de juliol


Lectura de la Paraula de Déu

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Tot aquell qui viu i creu en mi
no morirà per sempre.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Jeremies 5,1-19



«Aneu pels carrers de Jerusalem,
mireu i comproveu,
busqueu per les seves places:
si hi trobeu algú
que obri amb justícia,
que cerqui la veritat,
la ciutat obtindrà el meu perdó.
Fins i tot quan juren per la meva vida,
juren en fals!»

Senyor, tu vetlles per la veritat.
Els has malferit, i no se'n senten;
els has destrossat,
i no volen aprendre la lliçó:
la seva cara és més dura que la roca,
no volen penedir-se.
Jo pensava:
«Aquests són els més miserables,
els qui desvariegen perquè no saben
què vol el Senyor,
què espera d'ells el seu Déu.
Aniré a parlar als de més amunt;
aquests sabran què vol el Senyor,
què espera d'ells el seu Déu.»
Però tots ells havien trencat
els lligams,
s'havien llevat el jou.
Per això el lleó de la selva
els atacarà,
els trossejarà el llop de l'estepa;
un lleopard espia les seves viles
i destrossa tothom qui en surt;
han acumulat infidelitats,
han amuntegat apostasies.

«Com t'ho podria perdonar,
Jerusalem?
Els teus fills m'han abandonat
i juren pels qui no són déus.
Després que els he saciat,
cometen adulteri;
es precipiten a les cases
de prostitució.
Com cavalls que anessin moguts,
sense fre,
renillen darrere la dona del veí.
¿No haig de demanar comptes
per tot això?
A un poble com aquest,
¿no li haig de donar
el que es mereix?
Ho dic jo, el Senyor.
Pugeu pels marges de la vinya
i devasteu-la, però no la destruïu;
arrenqueu-li les sarments,
que no són pas meves.
La gent d'Israel i la gent de Judà
m'han arribat a trair.
Ho dic jo, el Senyor.»

Aquest poble ha renegat del Senyor.
Ha dit: «Ell no és res!
No ens passarà cap desgràcia,
no ens tocaran l'espasa ni la fam.
Els profetes no pesen més que el vent.
El Senyor no els ha parlat.
Que les seves amenaces
recaiguin damunt d'ells!»

Doncs això anuncia el Senyor,
Déu de l'univers:
«Ja que vosaltres parleu així,
les paraules que li he fet pronunciar
seran un foc devorador,
i aquest poble serà la llenya.

»Gent d'Israel,
faig venir contra vosaltres
una nació llunyana.
Ho dic jo, el Senyor.
És una nació perdurable,
una nació antiga:
tu no entens la seva llengua,
no saps el que diu.
Són guerrers implacables:
les seves fletxes escampen la mort.
Et devoraran el pa i la collita,
mataran els teus fills
i les teves filles,
devastaran els teus ramats
de vaques i ovelles,
t'arrasaran les figueres i les vinyes.
Tu confies en les ciutats fortificades:
ells les destrossaran espasa en mà.

»Tanmateix, tampoc en aquells dies no vull destruir-vos del tot. Ho dic jo, el Senyor. I si pregunten: "Per què ens ha fet tot això el Senyor, el nostre Déu?", tu respon-los en nom meu: "Ja que heu abandonat el Senyor i heu servit déus estrangers a la vostra terra, ara us toca de servir gent estrangera en una terra que no és la vostra."»

 

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Si creus, veuràs la glòria de Déu,
diu el Senyor.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

En aquesta pàgina del profeta sembla ressonar la pregària d’Abraham que intercedeix davant Déu perquè salvi la ciutat de Sodoma. Allà no hi havia ningú que actués amb justícia, i la ciutat va ser destruïda (Gn 19). Aquí, a Jerusalem, tots semblen comportar-se nèciament, perquè se segueixen a ells mateixos i no escolten la veu de Déu. I s’encaminen cap a un final trist, com va passar a Sodoma. La paraula profètica ens demana que ens interroguem sobre l’absència d’homes justos, perquè aprenguem a buscar-los. No és aquesta la vocació dels deixebles de Jesús? Déu no es resigna davant la injustícia, no deixa de buscar homes que es commoguin: «Aniré a parlar als de més amunt; aquests sabran què vol el Senyor, què espera d’ells el seu Déu. Però tots ells havien trencat els lligams, s’havien llevat el jou». La justícia és no trencar el jou, el signe de l’aliança amb el Senyor, però també no «trencar els lligams», no trencar els vincles. L’individualisme crea injustícia, perquè trenca el vincle amb Déu i amb els altres, sobretot amb els pobres. Avui sembla que preval cada vegada més un món de solitaris, d’homes i dones que tenen por de lligar-se als altres, de viure de manera estable amb els altres. I s’afirma cada vegada més la tendència a viure sense tenir en compte els altres, o, encara pitjor, contra els altres. Però l’home de Déu sap que el secret de la salvació és escoltar la veu del Senyor i seguir-la: d’aquesta manera la vida és fecunda i fa que sigui possible construir llaços i aliances per al bé (Sl 1). Malauradament, sovint la Paraula de Déu no és acollida com un esperit que dóna vida (Ez 37), sinó «com vent» que passa sense entrar en el cor. Fins i tot els profetes, diu Jeremies: «no pesen més que el vent. El Senyor no els ha parlat». És el risc que correm quan no escoltem amb el cor i som estèrils perquè estem plens de nosaltres mateixos. Però Déu és com un Pare que corregeix els seus fills i els fa entrar en una vida de misericòrdia: «Fill meu, no refusis la correcció del Senyor, no et cansis de la seva reprensió» (Pr 3,11). L’Epístola als Hebreus sembla afegir a manera de comentari: «Vosaltres sofriu, doncs, per tal de rebre una correcció: Déu us tracta com a fills. Perquè, quin fill hi ha a qui el seu pare no corregeixi?» (He 12,7). Sovint l’orgull és un engany: fa que visquem segurs sense que ens adonem del perill imminent. El profeta, com un sentinella, ens adverteix perquè ens allunyem del mal i orientem el nostre cor cap al Senyor

PARAULA DE DÉU CADA DIA: EL CALENDARI

La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).

Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".

Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.

Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).

La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.