LA PREGÀRIA CADA DIA

Pregària de la vigília
Paraula de déu cada dia
Libretto DEL GIORNO
Pregària de la vigília
Dissabte 27 de juliol


Lectura de la Paraula de Déu

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Tot aquell qui viu i creu en mi
no morirà per sempre.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Jeremies 10,1-16



Gent d'Israel, escolteu la paraula que el Senyor us adreça!
Això diu el Senyor:
«No imiteu
el que fan els altres pobles.
No us alarmeu pels senyals celests,
encara que els pagans se n'alarmin.
Els costums dels pagans són absurds;
tallen un arbre del bosc,
el treballen i en fan una escultura,
la decoren amb or i plata
i l'asseguren amb claus,
a cops de martell,
perquè no faci moviment.
Aquests ídols
són com espantalls dels horts:
no parlen i, com que no caminen,
els han de portar a coll.
No els temeu:
no us faran ni bé ni mal.»

Ningú no és com tu, Senyor:
tu ets gran,
el teu nom és gran i poderós.
Qui no et respectaria,
rei de les nacions?
Tu sol et fas respectar.
Entre els savis del món
i entre tots els seus reialmes,
ningú no és com tu.

Tots ells, sense excepció,
són beneits i estúpids;
l'escola dels ídols
els fa durs com soques.
Importen plata batuda de Tarsis
i or d'Ufaz;
l'escultor i l'orfebre en fan estàtues
revestides de porpra
vermella i violeta.
Tot això és l'obra dels savis!

El Senyor és Déu veritable,
el Déu viu, el rei etern.
Al seu embat tremola la terra,
les nacions no aguanten el seu enuig.
Digueu això a aquesta gent:
«Els déus que no han format
el cel i la terra
desapareixeran de la terra
i de sota el cel.»
Però el Senyor ha fet la terra
amb el seu poder;
amb la seva saviesa
sosté els continents,
ha desplegat el cel
amb la seva intel·ligència.
Quan fa sentir el seu tro,
hi ha remor d'aigua en el cel,
fa pujar els núvols
de l'extrem de la terra,
amb els llamps desferma la pluja,
fa sortir els vents
dels seus amagatalls.
A tots aquells homes
els manca senderi:
els argenters s'avergonyiran
dels seus ídols,
perquè allò que han fos
és mentida, no té alè;
són coses absurdes,
un autèntic engany,
i desapareixeran quan el Senyor
passarà comptes.
Ell, possessió del poble de Jacob,
no és com aquests ídols:
és el creador de tot
i té Israel com a pròpia heretat.
El seu nom és
"Senyor de l'univers".»

 

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Si creus, veuràs la glòria de Déu,
diu el Senyor.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Israel vivia enmig de pobles politeistes, cadascun amb la seva divinitat. Israel sovint era temptada de confiar en aquells ídols perquè semblaven donar seguretat. Per als profetes no era fàcil anar contra aquesta contínua temptació del poble d’Israel. Isaïes (40,12-31), per exemple, compara en diverses ocasions la grandesa i la força del Déu d’Israel amb la vanitat dels ídols dels pobles veïns. El salm 115, parlant dels ídols, diu explícitament: «tenen boca, però no parlen, tenen ulls, però no hi veuen, orelles que no hi senten i nas que no olora. Les seves mans no palpen, els seus peus no caminen ni té veu la seva gorja». Ens sembla sentir la ironia amb la qual el profeta Elies convidava els profetes de Baal, divinitats de Canaan, a cridar més fort perquè el seu déu es despertés i els escoltés (1R 18,27-28). La idolatria, és a dir, confiar la vida al que no és important, és, en realitat, una temptació present també avui i moltes vegades atrapa encara a molts cristians. Els «ídols vans» es presenten amb respostes fàcils a les nostres necessitats, de fet només creen dependència i pors. Té raó el profeta: semblen donar seguretat en els moments d’incertesa i de dificultat, però en realitat només provoquen por. «No els temeu —ens diu el profeta també a nosaltres—, no us faran ni bé ni mal». No són sinó engany! El creient posa la seva confiança en el Senyor i escolta només la seva paraula: d’aquesta manera viu en la llibertat dels fills de Déu. El Senyor és la nostra força i la nostra única salvació. I només ell ens pot lliurar de la por. Ell va crear la Terra, és el creador que sosté el món i guia al seu poble i els seus descendents. No hem de tenir por, i tampoc no ens fa cap falta alliberar-nos de la por posant la nostra confiança en estranys poders. El nostre Déu, que se’ns ha manifestat en Jesús, té el poder de guarir i salvar. Posem la nostra confiança en ell només, i ens salvarem.

PARAULA DE DÉU CADA DIA: EL CALENDARI

La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).

Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".

Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.

Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).

La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.