Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Tot aquell qui viu i creu en mi
no morirà per sempre.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jeremies 13,15-27
Escolteu, pareu atenció,
no sigueu orgullosos,
que el Senyor ha parlat.
Doneu glòria al Senyor,
el vostre Déu,
abans que no us cobreixi de foscor
i que els vostres peus no ensopeguin
per les muntanyes
a l'hora de l'albada;
no fos cas que,
mentre espereu la llum,
ell enviés ombres de mort
i negres nuvolades.
Si no escolteu, ploraré en secret
per la vostra contumàcia:
ploraré desconsolat,
els meus ulls
es desfaran en llàgrimes,
perquè s'hauran endut captiu
el ramat del Senyor.
Digues al rei i a la reina mare:
«Asseieu-vos per terra:
ha decaigut la vostra majestat,
la vostra corona magnífica.
Les ciutats del Nègueb són tancades,
i no hi ha qui les obri;
tot Judà és deportat,
enterament deportat.»
«Alça els ulls
i mira els qui vénen del nord.
On és el ramat que tens encomanat,
les ovelles que són la teva glòria?
Què diràs quan el Senyor
els donarà poder sobre tu?
Eres tu qui els havia ensenyat,
i ara són ells qui et governen.
¿No et vindran dolors
com a la dona quan infanta?
Et preguntaràs:
"D'on em ve tot això?"
És per totes les teves culpes,
que t'han aixecat la roba
i t'han violat.
¿Pot un etíop canviar la pell,
o un lleopard les seves clapes?
I vosaltres, avesats a fer el mal,
seríeu capaços de fer el bé?
Us escamparé com la palla que vola
quan bufa el vent del desert.
Aquesta és la sort que jo et destino,
a tu, que m'has oblidat
i has confiat en ídols mentiders.
Ho dic jo, el Senyor.
Jo mateix t'aixecaré la roba
fins a la cara,
perquè se't vegin les vergonyes,
els adulteris, els orgasmes,
la teva prostitució vergonyosa.
Dalt dels turons i en ple camp,
t'he vist fer coses abominables.
Ai de tu, Jerusalem!
No et vols purificar!
Per quant de temps encara?»
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Si creus, veuràs la glòria de Déu,
diu el Senyor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
En el verset 23 ressona la pregunta crucial que Déu fa al seu poble: «I vosaltres, avesats a fer el mal, seríeu capaços de fer el bé?» Podem canviar els nostres pensaments i les nostres accions quan estem acostumats a pensar i a actuar sempre de la mateixa manera? El perill greu de la vida de cadascú és acostumar-se al mal, acceptar passivament les coses que passen sense reflexionar, sense comprendre el que és bo i el que és dolent. El món ens acostuma a acceptar-ho tot com a normal, fins i tot el pitjor dels mals, la injustícia i la violència. Efectivament, el sentiment de pecat sembla haver desaparegut i, en conseqüència, també la rebellió davant el mal. Es comprèn així, la contínua insistència del profeta quan ens convida a escoltar: «Escolteu, pareu atenció, no sigueu orgullosos, que el Senyor ha parlat». No escoltem per culpa de la supèrbia i l’orgull, que justifiquen cadascuna de les nostres actituds. Preferim l’anàlisi del nostre comportament a la humilitat de confessar el nostre pecat. No estem acostumats a reconèixer el mal que hi ha en el nostre interior. I quan el veiem obrar fora de nosaltres, en la societat, en la vida d’un conegut o d’un amic, ens sorprenem, ens lamentem i arribem fins i tot a culpar Déu mateix. Difícilment ens interroguem. Hi ha una força i un misteri del mal en la vida de cada persona, davant el qual hem d’interrogar-nos per estar preparats quan ens arriba. Jeremies parla perquè el seu poble no eviti aquesta pregunta. Sí, podem fer el bé en lloc del mal només si escoltem, si acceptem la correcció, si convertim el nostre cor, si ens canviem a nosaltres mateixos. «Si no escolteu, ploraré en secret per la vostra contumàcia: ploraré desconsolat, els meus ulls es desfaran en llàgrimes, perquè s’hauran endut captiu el ramat del Senyor». Déu no pot fer altra cosa que no sigui plorar davant la nostra supèrbia, perquè, de fet, ens allunya d’ell i només provoca destrucció i mort. Posem la nostra confiança en el Senyor perquè només en la seva paraula podem trobar la vida i la felicitat que busquem.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
