Memòria de sant Llorenç, diaca i màrtir. Va reorganitzar el servei als pobres a Roma. Pregària pels pobres i per tots els qui els serveixen en nom de l'Evangeli. Llegir més
Memòria de sant Llorenç, diaca i màrtir. Va reorganitzar el servei als pobres a Roma. Pregària pels pobres i per tots els qui els serveixen en nom de l’Evangeli.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Tot aquell qui viu i creu en mi
no morirà per sempre.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Joan 12,24-26
Us ho ben asseguro: si el gra de blat, quan cau a la terra, no mor, queda ell tot sol, però si mor, dóna molt de fruit. Els qui estimen la pròpia vida, la perden, i els qui no l'estimen en aquest món, la guarden per a la vida eterna. Si algú es vol fer servidor meu, que em segueixi, i s'estarà on jo m'estic. El Pare honorarà els qui es fan servidors meus.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Si creus, veuràs la glòria de Déu,
diu el Senyor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Avui l’Església recorda el diaca sant Llorenç, que va patir el martiri en la persecució de Valerià, cap a la meitat del segle III. L’Evangeli proclamat subratlla que aquest deixeble va seguir el seu mestre fins al final, fins a l’efusió de la sang. Jesús havia dit: «Si el gra de blat, quan cau a la terra, no mor, queda ell tot sol, però si mor, dóna molt de fruit». De fet, el martiri és la situació normal de cada cristià. És «màrtir», efectivament, aquell que dóna la seva vida pels altres. I pot passar, com els va passar a Llorenç i a molts altres, que arribin a donar-la fins l’efusió de sang. Certament però, cada deixeble ha de donar, és a dir, gastar la seva vida pel bé dels altres i no només pel bé de si mateix. Diu també Jesús: «Els qui estimen la pròpia vida, la perden, i els qui no l’estimen en aquest món, la guarden per a la vida eterna». Aquestes paraules signifiquen: qui s’estima només a si mateix es perdrà; qui estima els altres se salvarà. Podríem dir que Llorenç va ser màrtir durant tota la seva vida, perquè la va gastar per a l’Església i en particular per als pobres. Sant Ambròs explica que Llorenç va ser cremat en una graella i després va ser decapitat perquè havia transgredit la llei fiscal que obligava a lliurar els suposats tresors de l’Església a l’emperador. Llorenç va reunir els pobres als quals ajudava com a diaca, els va portar davant el jutge i va dir: «Aquí hi ha els tresors de l’Església». És un exemple que avui hauria de ressonar amb força en la nostra Església i hauria de trobar espai en el cor de cada un de nosaltres. Aquell qui estima els pobres i els dóna suport en la seva vida quotidiana, viu el «martiri» en el sentit que gasta la seva vida per aquests «germans» de Jesús
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
