LA PREGÀRIA CADA DIA

Pregària de la vigília
Paraula de déu cada dia
Libretto DEL GIORNO
Pregària de la vigília
Dissabte 17 de agost


Lectura de la Paraula de Déu

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Tot aquell qui viu i creu en mi
no morirà per sempre.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Jeremies 19,1-15



Això em digué el Senyor:
--Vés a comprar una gerra de terrissa. Després, amb alguns ancians del poble i dels sacerdots, surt a la vall de Benhinnom per la porta de la Terrissa i allà proclama les paraules que jo et comunicaré. Digues-los: "Reis de Judà i habitants de Jerusalem, escolteu la paraula del Senyor. Això us fa saber el Senyor de l'univers, Déu d'Israel: Faré caure sobre aquest lloc una calamitat tan gran, que tothom qui ho senti quedarà esbalaït. Perquè m'han abandonat i han profanat aquest lloc, cremant-hi ofrenes a altres déus que no havien conegut ni ells, ni els seus pares, ni els reis de Judà; l'han profanat omplint-lo, a més, de sang d'innocents; han construït recintes sagrats en honor de Baal per cremar-hi els seus fills en sacrifici, cosa que no els havia manat ni els havia permès, ni se m'hauria acudit mai. Per això vénen dies que aquest lloc ja no es dirà ‘Tófet’ o ‘vall de Benhinnom’, sinó ‘vall de la Mortaldat’. Ho dic jo, el Senyor. En aquest mateix lloc tiraré per terra els plans de Judà i de Jerusalem: faré que caiguin víctimes de l'espasa dels seus enemics, servint-me dels qui els volen aniquilar. Donaré els seus cadàvers als ocellots i als animals feréstecs. Faré d'aquesta ciutat motiu d'estupor i de riota: tothom qui hi passarà es riurà de la seva desfeta. Els enemics que els volen aniquilar estrenyeran el setge, i faré que ells acabin menjant-se els propis fills i filles: la gent acabarà menjant-se els uns als altres."
»Després trenca la gerra davant els qui t'hauran acompanyat i digues-los: "Això us anuncia el Senyor de l'univers: Jo esmicolaré aquest poble i aquesta ciutat com qui esmicola una gerra de terrissa, que ja no es pot recompondre. Hauran d'enterrar la gent al Tófet perquè no trobaran més lloc per a enterrar. Més encara: tractaré la ciutat i els seus habitants com he tractat el Tófet. Ho dic jo, el Senyor. Les cases de Jerusalem i les dels reis de Judà quedaran impures com el Tófet, perquè en els terrats cremen ofrenes en honor de tot l'estol dels astres i hi fan libacions a déus estrangers."
Quan Jeremies hagué tornat del Tófet, on el Senyor l'havia enviat a profetitzar, se'n va anar a l'atri del temple del Senyor i digué a tot el poble:
--Això us fa saber el Senyor de l'univers, Déu d'Israel: "Faré caure sobre aquesta ciutat i sobre totes les altres ciutats les desgràcies que he anunciat, perquè han anat a la seva, sense fer cas de les meves paraules."

 

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Si creus, veuràs la glòria de Déu,
diu el Senyor.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

La vida del profeta està formada de paraules i gestos, d’accions i signes. Jeremies, com altres vegades, és cridat a fer un gest simbòlic: prendre una gerra de terrissa, anar a la vall del Tofet o de la Gehenna, i trencar-lo davant els ancians del poble i alguns sacerdots, per indicar el que havia de passar-li al seu poble. Jeremies ha de parlar en públic, davant d’una de les portes de la ciutat on es reunia i passava la gent i de vegades es desenvolupaven fins i tot algunes activitats públiques. Tothom ha d’escoltar la Paraula de Déu, més enllà que vulguin acollir-la. Aquí la paraula va acompanyada d’un gest, que indica de manera simbòlica la destrucció de Jerusalem. Probablement en aquella vall es duien a terme sacrificis idòlatres: «han profanat aquest lloc, cremant-hi ofrenes a altres déus que no havien conegut ni ells, ni els seus pares». Trobem una referència similar al verset 13: «en els terrats cremen ofrenes en honor de tot l’estol dels astres i hi fan libacions a déus estrangers». La idolatria no només allunya de Déu, sinó que porta a la desolació i al final d’un poble. Perquè ¿pot viure humanament un home, una ciutat o un poble sense Déu? No hi ha dubte que les nombroses desolacions del món on vivim són també la conseqüència d’una vida en la qual Déu no troba lloc perquè cadascú s’enalteix a si mateix com a amo absolut de la vida. Per a Jeremies és clar: tot el que passa té la seva arrel en un poble que «no escolta» la veu del seu Déu i es posa al servei dels ídols que ha construït. Aquí, com en altres casos, tot s’atribueix a una decisió de Déu, però en realitat l’origen del que passa és una decisió de l’home, manifestada una vegada més per la frase final del nostre passatge: «Han anat a la seva, sense fer cas de les meves paraules». Davant la Paraula de Déu és fàcil que ens mantinguem en la nostra, continuant fent el que ens sembla sense escoltar i, per tant, sense canviar els nostres pensaments i les nostres accions

La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).

Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".

Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.

Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).

La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.