Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Tot aquell qui viu i creu en mi
no morirà per sempre.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jeremies 29,1-32
Des de Jerusalem, el profeta Jeremies va enviar una carta als qui quedaven dels ancians, dels sacerdots, dels profetes i de la gent que Nabucodonosor havia deportat de Jerusalem a Babilònia. L'envià després que havien sortit de Jerusalem el rei Jeconies, la reina mare, els alts funcionaris, els prohoms de Judà i de Jerusalem, els ferrers i els serrallers. Portaven la carta Elassà, fill de Xafan, i Guemarià, fill d'Hilquià, a qui Sedecies, rei de Judà, havia enviat a Babilònia per a entrevistar-se amb Nabucodonosor, rei de Babilònia. La carta deia:
«Això diu el Senyor de l'univers, Déu d'Israel, a tots els qui jo he fet deportar de Jerusalem a Babilònia: Construïu cases i habiteu-hi; planteu horts i mengeu-ne els fruits; caseu-vos i tingueu fills i filles; preneu mullers per als vostres fills i doneu les vostres filles en matrimoni perquè també tinguin fills i filles. Multipliqueu-vos aquí, no minveu! Procureu el bé de la ciutat on us he deportat i pregueu per ella al Senyor, perquè del seu benestar en depèn el vostre. Això diu el Senyor de l'univers, Déu d'Israel: Que no us enganyin els profetes que hi ha entre vosaltres ni els vostres endevins o intèrprets de somnis. No és veritat que profetitzin en nom meu; jo no els he pas enviat. Ho dic jo, el Senyor.
»Això diu el Senyor: Quan s'hauran complert setanta anys a Babilònia, em recordaré de vosaltres i compliré la promesa que us vaig fer de retornar-vos aquí. Jo sé quins són els meus designis sobre vosaltres, designis de pau i no de desgràcia: jo us donaré un futur i una esperança. Ho dic jo, el Senyor. M'invocareu, vindreu a suplicar-me, i jo us escoltaré. Em cercareu i em trobareu, perquè em cercareu amb tot el cor i jo em deixaré trobar. Ho dic jo, el Senyor. Renovaré la vostra vida, us aplegaré de totes les nacions i de tots els indrets on us he escampat i us faré tornar al lloc d'on us vaig deportar. Ho dic jo, el Senyor.
»Vosaltres dieu: "A Babilònia el Senyor ens ha donat profetes!" Doncs bé, això diu el Senyor sobre el rei que ara seu al tron de David i sobre tot el poble que habita en aquesta ciutat, els vostres germans, que no han sortit d'aquí deportats amb vosaltres. Això diu el Senyor de l'univers: Jo envio contra ells l'espasa, la fam i la pesta: els tractaré com aquelles figues dolentes, que de tan dolentes no es poden menjar. Els perseguiré amb l'espasa, la fam i la pesta; en faré un espectacle esgarrifós per a tots els reialmes de la terra. Seran motiu de maledicció, estupor, riota i insults en les nacions per on els hauré dispersat. I és que no van escoltar les meves paraules. Ho dic jo, el Senyor. Jo no m'he cansat d'enviar-vos cada dia els meus servents, els profetes. Però ara vosaltres tampoc no n'heu fet cas. Ho dic jo, el Senyor. Vosaltres, doncs, tots els deportats que jo he enviat de Jerusalem a Babilònia, creieu-me, acolliu la paraula del Senyor!
»Pel que fa a Ahab, fill de Colaià, i a Sidquiahu, fill de Maasseià, els quals, abusant del meu nom, us anuncien mentides, això diu el Senyor de l'univers, Déu d'Israel: Els posaré en mans de Nabucodonosor, rei de Babilònia, que els matarà davant vostre. I tots els deportats de Judà a Babilònia, quan vulguin maleir, diran: "Que el Senyor et tracti com a Sidquiahu i com a Ahab, que el rei de Babilònia va fer rostir!" Ells van cometre una infàmia mai vista a Israel amb els seus adulteris amb dones d'altri i, abusant del meu nom, van anunciar coses falses, que jo no els havia comunicat. Jo, el Senyor, ho sé i en dono testimoni. Ho dic jo, el Senyor.»
El Senyor es va adreçar a Jeremies:
--Digues a Xemaià de Nehelam: "Això diu el Senyor de l'univers, Déu d'Israel: Sé que has enviat cartes signades amb el teu nom a tota la gent de Jerusalem, al sacerdot Sefanià, fill de Maasseià, i a tots els sacerdots en aquests termes: El Senyor t'ha posat a tu, Sefanià, com a sacerdot en representació del sacerdot Joiadà, perquè hi hagi al temple del Senyor qui vigili qualsevol boig que hi profetitzi, i el lligui al cep i a l'argolla. Doncs bé, per què no escarmentes Jeremies d'Anatot, que està profetitzant entre vosaltres? Fins i tot ens ha escrit a Babilònia dient que n'hi ha per a temps, que ens construïm cases per a habitar-hi i que plantem horts per a menjar-ne els fruits!’"
El sacerdot Sefanià havia llegit aquesta carta de Xemaià al profeta Jeremies.
El Senyor, doncs, va comunicar la seva paraula a Jeremies. Li digué:
--Envia aquest missatge a tots els deportats: "Això diu el Senyor respecte a Xemaià de Nehelam: Ell profetitza sense que jo l'hagi enviat i fa que us refieu de la mentida. Doncs bé, això diu el Senyor: Jo demanaré comptes a Xemaià de Nehelam i als seus descendents. Ningú de la seva família no formarà part d'aquest poble meu ni fruirà del bé que jo li faré, ja que ell, Xemaià, ha profetitzat la desobediència al Senyor. Ho dic jo, el Senyor."
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Si creus, veuràs la glòria de Déu,
diu el Senyor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El profeta Jeremies envia una carta als jueus deportats de Jerusalem a Babilònia, en la qual manifesta quina és la paraula del Senyor sobre la seva situació i el seu futur. Ell està a Jerusalem, on hi ha també els profetes i els dirigents polítics pròxims al rei Sedecies, que continuen dient a la gent el que vol sentir, és a dir, que el petit i exhaust regne de Judà vencerà segurament al gran Nabucodonosor. Preocupats només per agradar els altres, continuaven enganyant-los. També hi havia a Babilònia, entre els deportats, alguns falsos profetes que anunciaven la fi propera de la captivitat i la tornada a casa. Jeremies és l’únic que aixeca la veu i interpreta la història de manera justa i veraç, és a dir, no segons el que tots volen sentir, sinó segons el que comunica el Senyor. El designi de Déu és clar: ha començat un temps de deportació que durarà setanta anys. L’esperança, doncs, no consisteix a afirmar que d’aquí a poc tot canviarà. Més aviat consisteix en comunicar el que deia el Senyor a través del seu profeta. Jeremies anunciava que al cap de setanta anys arribaria el temps del retorn a Jerusalem. Llavors es complirien els projectes de Déu, «designis de pau, i no de desgràcia», aleshores s’obriria per a tots «un futur i una esperança» (v. 11). Així doncs, cal obeir al Senyor, trobar en la seva paraula la guia que indica el camí que hem de recórrer al llarg de la història. El creient no mira el futur en termes de satisfacció dels seus desitjos, com si el futur depengués simplement de la seva voluntat o dels seus propòsits. El creient no pensa en construir un futur per a si mateix, sinó en posar la seva confiança en el Senyor per viure el present segons els ensenyaments de la seva paraula, tenint la certesa de l’esperança de salvació que el Senyor va prometre per a tot el poble. Per això Jeremies diu les paraules essencials sobre la recerca del Senyor. I afirma que aquell que busca el Senyor, aquell que l’invoca amb tot el seu cor, el troba. És el mateix que assegura el Senyor: «em deixaré trobar». El present dels homes s’identifica amb el present de Déu. I el futur és la continuació d’un present guiat pel Senyor. Jesús és la Paraula definitiva de Déu, convertida en llum clara per als nostres passos. Podríem dir que la carta de Jeremies als deportats a Babilònia prefigura les Santes Escriptures, i l’Evangeli en particular. Els antics Pares deien que les Escriptures són les cartes d’amor que Déu ens ha enviat. Escoltem-les i no només comprendrem el present sinó que construirem un futur de pau per a tots els pobles.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
