Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Tot aquell qui viu i creu en mi
no morirà per sempre.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
1r Macabeus 1,54-64
El dia quinze del mes de quislev de l'any cent quaranta-cinc, el rei va fer construir un altar, l'abominació devastadora, sobre l'altar dels holocaustos. Van construir també altars a les viles jueves dels voltants i cremaven encens a les portes de les cases i a les places. Els llibres de la Llei que trobaven, els esquinçaven i llançaven al foc. Si descobrien algú que tenia a casa un llibre de l'Aliança i que vivia d'acord amb la Llei de Moisès, el decret del rei el condemnava a mort. Abusant de la força, els partidaris del rei feien això, mes rere mes, als israelites que eren descoberts en les diverses poblacions. El dia vint-i-cinc de cada mes oferien sacrificis sobre l'altar pagà construït damunt l'altar dels holocaustos. Complint el decret, les mares que havien fet circumcidar els seus fills eren mortes amb els nadons penjats al coll. Igualment mataven els seus familiars i els qui havien fet la circumcisió.
Així i tot, molts israelites es van mantenir ferms i foren prou valents per a no menjar aliments prohibits per la Llei de Moisès. Es van estimar més morir que no pas tacar-se amb aquella mena d'aliments i profanar així l'aliança santa. I, en efecte, van morir. Va ser terrible el sofriment que hagué de patir Israel.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Si creus, veuràs la glòria de Déu,
diu el Senyor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El passatge comença amb una data que va quedar gravada en la memòria dels jueus per la gravetat dels fets. El 25 de desembre de 167 aC, aniversari del rei Antíoc, va ser collocat sobre l’altar dels holocaustos del temple un ídol, «l’abominació desoladora», i va quedar inaugurat el seu culte. Es traïa així, en el mateix cor del temple, l’aliança que Judà havia establert amb Déu. Aquella aliança es va restablir tres anys més tard, el mateix dia, quan Judà va celebrar la dedicació del nou altar (4,52). Al primer acte sacríleg en van seguir, per desgràcia, molts altres en les diverses ciutats de Judà. I per esborrar definitivament de la memòria fins i tot el record de Déu, el rei va ordenar destruir els llibres de la Llei. Els enviats del rei van posar mans a l’obra i «els llibres de la Llei que trobaven, els esquinçaven i llançaven al foc». Havien comprès com apreciaven els jueus aquells rotlles sants. En aquells textos es guardaven les paraules de l’Aliança que havien de ser transmeses de generació en generació. Més que en els murs i en els altars, la Paraula de Déu es guardava en aquells rotlles. El rei i els seus servents, que ho havien comprès, els buscaven per tot arreu: «Si descobrien algú que tenia a casa un llibre de l’Aliança i que vivia d’acord amb la Llei de Moisès, el decret del rei el condemnava a mort». La caça dels devots jueus i la caça dels llibres sants coincidien. Tot i això, molts creients van afrontar la persecució amb valentia i van romandre fidels al Senyor. És sorprenent que encara avui passi el mateix que va passar llavors. Alguns cristians (tant catòlics com evangèlics o ortodoxos) són assassinats perquè tenen una Bíblia. Sí, tenir la Bíblia arriba a convertir-se en crim. També en els nostres dies hi ha màrtirs de la Paraula de Déu. Només cal pensar en allò que va succeir a Amèrica central els anys vuitanta del segle passat, quan molts catequistes i religiosos havien d’amagar la seva bíblia, ja que tenir-ne una era motiu de mort. O a Turquia i a l’Àsia central, on alguns cristians van ser assassinats a causa de les bíblies que portaven. Es podria dir que l’«enemic» sap perfectament que les Santes Escriptures són la força tant dels jueus com dels cristians. En elles hi ha la Paraula de Déu: detenir, impedir que ressoni, obstaculitzar el seu camí, significa deixar muda la comunitat i privar de llum el món. Escoltar i posar en pràctica les Santes Escriptures és la manera amb què els cristians acullen i comuniquen als homes de totes les generacions el somni de Déu pel món. Les oposicions, les persecucions que l’autor resumeix en l’expressió «va ser terrible el sofriment que hagué de patir Israel» són de fet una realitat dramàtica que, tanmateix, purifica i reforça el testimoni dels creients.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
