LA PREGÀRIA CADA DIA

Pregària de la vigília
Paraula de déu cada dia
Libretto DEL GIORNO
Pregària de la vigília
Dissabte 12 de octubre


Lectura de la Paraula de Déu

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Tot aquell qui viu i creu en mi
no morirà per sempre.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

1r Macabeus 3,1-9

Judes Macabeu va succeir el seu pare Mataties, amb el suport de tots els seus germans i de tots els partidaris del seu pare, contents de continuar la lluita a favor d'Israel.
Judes eixamplà
la glòria del seu poble.
Duia la cuirassa
com si fos un gegant;
es va revestir de totes les armes
i es posà a combatre
protegint amb l'espasa el seu exèrcit.
En les seves empreses
era com un lleó,
com un cadell de lleó
que rugeix anant a la presa;
cercava els infidels i els encalçava,
feia cremar
els qui pertorbaven el poble.
Per por de Judes,
els infidels van replegar-se;
no sabien on girar-se,
aquells malvats.
La mà de Judes encaminà
el seu poble a la salvació.
Amargà la vida a molts reis,
mentre alegrava els de Jacob
amb les seves gestes.
El seu record serà elogiat per sempre.
Va recórrer les viles de Judà
exterminant els impius:
així allunyà d'Israel
la indignació divina.
La seva anomenada arribà
fins a l'extrem de la terra;
reuní els qui s'havien hagut
de dispersar.

 

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Si creus, veuràs la glòria de Déu,
diu el Senyor.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Judes, immediatament després de la mort del seu pare Mataties, pren el control de l’exèrcit i amb l’ajuda dels seus germans s’afanya a reprendre la lluita en un àmbit més vast i amb objectius més exactes: es tracta de lluitar contra l’hel•lenisme i la dominació estrangera. L’autor subratlla que Judes i els seus seguidors emprenen aquesta tasca «contents». Era la conseqüència lògica de qui sabia que estava lluitant per una causa elevada, com la reconquesta de la terra perquè tot el poble pogués viure amb llibertat i plenament l’aliança establerta amb Déu. Eren totalment conscients que eren fills de l’únic Déu, el Senyor del cel i de la terra. I es diferenciaven dels altres pobles sense cap possibilitat de confusió. Òbviament, per a ells era evident la paradoxa inesborrable de la seva identitat, que era viscuda i defensada. L’aliança amb Déu era la raó de la seva vida. I també la seva força. Aquell poble, únic en el conjunt dels pobles propers, tenia la seva força només en el nom de Déu. L’autor sagrat, amb l’himne que teixeix per a Judes, vol descriure la força de tot el poble dels creients. Judes és presentat com un gegant que es mou amb seguretat en la seva armadura de guerra, s’assembla a un lleó «en les seves empreses» i un «cadell que rugeix anant a la presa». El text recorda la descripció de Judà, fill de Jacob, que trobem en el llibre del Gènesi: «Judà, fill meu, ets un cadell de lleó que tornes de la caça. Com un lleó t’ajeus i t’estires. Ets una lleona. Qui et farà aixecar?» (Gn 49,9). I després, amb poques i encertades pinzellades, resumeix la seva acció: perseguia els traïdors de la fe d’Israel, derrotava aquells que molestaven al poble, «feia cremar els qui pertorbaven el poble». I no només això. L’autor afegeix que «amargà la vida a molts reis», no només als tres que es van succeir en el tron selèucida durant els sis anys en què Judes va actuar, sinó també als petits caps de les tribus d’Idumea i de Transjordània. Però si va amargar els enemics, va alegrar les dotze tribus conegudes ara amb el nom del patriarca Jacob. I va aconseguir aplegar tots els dispersos. Els israelites, que abans de l’inici dels enfrontaments macabeus es sentien desplaçats i obligats a refugiar-se a les coves del desert sense cap guia, ara finalment podien reunir-se i viure en pau, guiats i protegits per Judes

PARAULA DE DÉU CADA DIA: EL CALENDARI

La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).

Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".

Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.

Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).

La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.