LA PREGÀRIA CADA DIA

Pregària de la vigília
Paraula de déu cada dia
Libretto DEL GIORNO
Pregària de la vigília
Dissabte 19 de octubre


Lectura de la Paraula de Déu

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Tot aquell qui viu i creu en mi
no morirà per sempre.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

1r Macabeus 4,26-35

Els estrangers que es pogueren escapar van presentar-se a Lísies i li explicaren tot el que havia passat. Les notícies el van deixar trasbalsat i atuït. No eren pas aquests els seus plans contra Israel, i els resultats tampoc no responien a les ordres que el rei li havia donat.
L'any següent, Lísies va reunir seixanta mil homes escollits d'infanteria i cinc mil de cavalleria per combatre els jueus. Arribaren a Idumea i van acampar a Betsur. Judes va sortir-los al pas amb deu mil homes. En veure aquell exèrcit tan poderós, va fer aquesta pregària:
--Ets beneït, salvador d'Israel, tu que vas trencar l'escomesa del gegant Goliat mitjançant el teu servent David i vas posar en mans de Jonatan, fill de Saül, i del seu escuder l'exèrcit dels filisteus. Posa ara aquest exèrcit en mans del teu poble d'Israel. Que aquests pagans s'hagin d'avergonyir dels seus soldats i dels seus cavalls. Que el pànic els atenalli! Fon l'audàcia que els neix de la seva força. Que la derrota els trasbalsi. Destrueix-los amb l'espasa dels qui t'estimen. Que et lloïn amb els seus cants tots els qui coneixen el teu nom.
Entaulada la batalla, van caure en l'enfrontament amb els jueus uns cinc mil homes de l'exèrcit de Lísies. Lísies pogué constatar, d'una banda, la derrota de les seves tropes i, de l'altra, el valor de Judes i dels seus, disposats tots ells a viure o a morir honrosament. Després se'n tornà a Antioquia, on reclutà mercenaris per tornar altra vegada a Judea amb un exèrcit encara més fort.

 

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Si creus, veuràs la glòria de Déu,
diu el Senyor.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

La derrota de l’exèrcit sirià va ser molt amarga per a Lísies, regent d’Antioquia, que veia fracassar una rere l’altra totes les expedicions contra Judes. Llavors va decidir prendre ell mateix, personalment, el comandament, pensant que així podria finalment derrotar i sotmetre Judes i el seu poble. Amb un exèrcit encara més nombrós i ensinistrat que l’anterior, va acampar a Betsur, una petita ciutat a la frontera entre Idumea i Judea, a uns 23 quilòmetres de Jerusalem, disposat a llançar l’atac. Judes, en veure un exèrcit d’aquelles dimensions, sense dubtar-ho i sense aturar-se a organitzar el seu, es va dirigir un cop més a Déu amb la pregària. Va recordar al Senyor el que havia fet en el passat amb el seu poble, cridant: «Ets beneït, salvador d’Israel, tu que vas trencar l’escomesa del gegant Goliat mitjançant el teu servent David i vas posar en mans de Jonatan, fill de Saül, i del seu escuder l’exèrcit dels filisteus» (v. 30). Després de recordar aquests dos exemples de salvació, Judes demana al Senyor que intervingui de nou ara amb la mateixa força: «Posa ara aquest exèrcit en mans del teu poble d’Israel. Que aquests pagans s’hagin d’avergonyir dels seus soldats i dels seus cavalls. Que el pànic els atenalli! Fon l’audàcia que els neix de la seva força. Que la derrota els trasbalsi» (vv. 31-33). Si d’una banda hi ha la derrota dels enemics, per l’altra hi ha la lloança de tots aquells que reconeixen la força del Senyor i confien en ell. I, efectivament, va passar el que Judes li havia demanat al Senyor. És evident que ens movem en la lògica veterotestamentària de les lluites tant per conquerir la terra com per defensar el poble de la destrucció. Tanmateix, ja es veu clar que, per al poble de Déu, la salvació no ve de les pròpies forces, sinó únicament de Déu. És una lliçó que en el Nou Testament serà encara més clara i evident.

PARAULA DE DÉU CADA DIA: EL CALENDARI

La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).

Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".

Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.

Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).

La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.