Memòria de la dedicació de la catedral de Roma, la basílica de sant Joan Baptista i sant Joan Evangelista al Laterà. Pregària per l'Església de Roma. Record de la «nit dels vidres trencats», inici de la persecució nazi contra els jueus. Llegir més
Memòria de la dedicació de la catedral de Roma, la basílica de sant Joan Baptista i sant Joan Evangelista al Laterà. Pregària per l’Església de Roma. Record de la «nit dels vidres trencats», inici de la persecució nazi contra els jueus.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Tot aquell qui viu i creu en mi
no morirà per sempre.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Joan 4,19-24
La dona li respon:
--Senyor, veig que ets un profeta. Els nostres pares van adorar Déu en aquesta muntanya, però vosaltres dieu que el lloc on cal adorar-lo és Jerusalem.
Jesús li diu:
--Creu-me, dona, arriba l'hora que el lloc on adorareu el Pare no serà ni aquesta muntanya ni Jerusalem. Vosaltres adoreu allò que no coneixeu. Nosaltres sí que adorem allò que coneixem, perquè la salvació ve dels jueus. Però arriba l'hora, més ben dit, és ara, que els autèntics adoradors adoraran el Pare en Esperit i en veritat. Aquests són els adoradors que vol el Pare. Déu és esperit. Per això els qui l'adoren han de fer-ho en Esperit i en veritat.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Si creus, veuràs la glòria de Déu,
diu el Senyor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
La memòria de la dedicació de la Basílica de sant Joan al Laterà, celebrada particularment a Roma, és de gran valor per a tots, i per això es troba en el calendari litúrgic de l’Església llatina. Avui, tots ens dirigim en pelegrinatge espiritual a la catedral de l’Església de Roma i ens reunim al voltant del Papa per tal de ser confirmats per ell en la fe en el Senyor. Era el 9 de novembre de l’any 324 quan el papa sant Silvestre entrava acompanyat del clergat de Roma, a la Basílica Laterana per consagrar-la a la pregària de la comunitat cristiana. Encara no era possible construir esglésies dins els murs de la ciutat i Constantí va elegir un terreny de la seva propietat als defores, per edificar l’Església catedral de Roma. El Papa, tal com disposava el ritu litúrgic, va aspergir les parets i les va marcar amb dotze creus per indicar els dotze apòstols de l’Anyell. A continuació es va dirigir a l’altar, signe de Crist, pedra angular del nou temple, i el va consagrar amb els sants olis i l’encens. Va ser un dia de festa per a tota l’Església de Roma. I avui ho és per tota l’Església. Sí, totes les Esglésies, també les que no viuen en plena comunió amb l’Església catòlica, avui, poden i han de mirar aquest lloc que sobre la terra representa la Jerusalem del cel. Avui no recordem simplement un adveniment del passat; tampoc no evoquem el moment de la inauguració d’un museu. Aquell dia va ser un dia sant a Roma, un dia realment sense ocàs. En aquest lloc, com en cada catedral i en cada església del món, la misericòrdia i la presència de Déu no es ponen mai. Parlem de la Basílica de sant Joan, però ens referim a totes les catedrals escampades pel món. En elles nosaltres, homes i dones de la terra, ens hem reunit i transformat fins a esdevenir ciutadans del cel, és a dir l’autèntic temple de Déu, el lloc on Ell ha plantat la seva tenda. Ningú no és sant per si mateix, cap cosa no és sagrada per ella mateixa. Un lloc esdevé sagrat quan Déu el santifica, quan Déu hi habita. Pau, dirigint-se als cristians de Corint, els deia: «Vosaltres sou l’edifici que Déu construeix», i per a qui tenia poca memòria afegia aquest advertiment: «¿No sabeu que sou temple de Déu i que l’Esperit de Déu habita en vosaltres? Si algú destrueix el temple de Déu, Déu el destruirà a ell, perquè el temple de Déu és sagrat, i aquest temple sou vosaltres» (1Co 3,16-17). Nosaltres som temple de Déu. I podem comprendre el sentit de les paraules que Jesús diu a la samaritana i que avui han estat novament proclamades: «Però arriba l’hora, més ben dit, és ara, que els autèntics adoradors adoraran el Pare en Esperit i en veritat. Aquests són els adoradors que vol el Pare» (Jn 4,23). Adorar el Pare en esperit i veritat vol dir deixar-se omplir el cor de la gràcia del Senyor, deixar-se desbordar per la seva Paraula que ens edifica, justament, com a temple espiritual. L’edifici sagrat a la terra és un model en què inspirar-se. Per això, davant l’individualisme religiós, ens hauríem de preguntar què passaria si cada pedra, petita o gran, dels nostres edificis de culte decidís separar-se i quedar escampada pels camps. Simplement aquest model no existiria. I si mirem de construir les nostres esglésies boniques i precioses (és molt trista la deixadesa que moltes vegades es pot veure!) és perquè ens ajudin a construir la bellesa i la preciositat de la nostra comunió.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
