Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Tot aquell qui viu i creu en mi
no morirà per sempre.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
1r Macabeus 13,31-53
Durant tot aquest temps, Trifó es comportà traïdorament amb el jove rei Antíoc, i finalment el va assassinar. Després ocupà el tron en comptes d'ell, se cenyí la corona de l'Àsia i causà grans desastres al país. Simó, per la seva banda, va reconstruir les places fortes de Judea, dotant-les d'altes torres i de grans muralles, amb portes i forrellats. I va proveir de queviures aquestes fortaleses. Després envià uns homes de confiança al rei Demetri perquè descarregués d'impostos el país, ja que Trifó no feia més que depredar-lo. Demetri, en resposta a aquesta demanda, li va escriure aquesta carta:
«El rei Demetri saluda Simó, gran sacerdot i amic de reis, els ancians i el poble jueu. Hem rebut la corona d'or i la palma amb què ens has obsequiat, i estem disposats a signar amb vosaltres una pau estable i a escriure als funcionaris que us atorguin exempcions en els impostos. Continua en vigor tot el que vam acordar amb vosaltres i queden vostres les fortaleses que heu edificat. Us perdonem els errors i les faltes que heu comès fins al dia d'avui i els tributs especials que ens deveu. I si a Jerusalem es recaptava algun altre impost, sapigueu que des d'ara no us serà exigit mai més. Si alguns de vosaltres estan capacitats per a enquadrar-se en la nostra guàrdia personal, s'hi poden enquadrar. Que regni la pau entre nosaltres!»
L'any cent setanta, Israel es tragué de sobre el jou dels estrangers, i el poble començà a datar així els documents i contractes: «Any primer del govern de Simó, gran sacerdot, general i cap dels jueus.»
Aquells dies, Simó va acampar prop de Guèzer i la va assetjar amb les seves tropes. Féu construir una torre mòbil i la va acostar a les muralles de la ciutat; atacà un dels baluards i se'n va apoderar. Els soldats saltaren des de la torre a dintre la ciutat i van sembrar-hi un gran pànic. Llavors els habitants, amb les dones i les criatures, van pujar a la muralla, esquinçant-se els vestits i demanant amb grans crits a Simó que els concedís la pau. Deien:
--No ens tractis com mereix el mal que hem fet. Tingues pietat de nosaltres!
Simó va arribar a un acord amb ells i suspengué l'atac. Tanmateix, va expulsar-los de la ciutat i purificà les cases traient-ne els ídols. Després va entrar a Guèzer entre himnes i càntics de lloança. Tragué de la ciutat tot allò que la feia impura i va instal·lar-hi gent fidel a la Llei de Moisès. Va fortificar Guèzer i s'hi va construir una casa.
Els ocupants de la ciutadella de Jerusalem, com que no podien circular pel país per comprar o vendre, passaven una fam terrible i molts morien d'inanició. Per això van clamar a Simó demanant la pau, i Simó els la concedí. Però els expulsà de la ciutadella i la va purificar de tot el que la profanava. El dia vint-i-tres del mes segon de l'any cent setanta-u, els jueus van entrar a la ciutadella enmig d'aclamacions i amb palmes a les mans, al so d'arpes, címbals i lires, amb himnes i càntics, perquè havia estat esclafat i expulsat un gran enemic d'Israel. Simó va disposar que cada any se celebraria aquella festa. Va fortificar la muntanya del temple pel costat de la ciutadella i va habitar-hi amb els seus. Quan Simó veié que el seu fill Joan era ja un home, li va confiar el comandament de tot l'exèrcit, amb residència a Guèzer.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Si creus, veuràs la glòria de Déu,
diu el Senyor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Continuant la seva sèrie de delictes, Trifó va fer assassinar al seu pupil Antíoc VI i es va proclamar rei d’Àsia, és a dir, de l’imperi selèucida. Mentrestant, Simó va prendre mesures defensives en vista d’un canvi d’amistats. Com que els impostos de Trifó buidaven literalment les arques de Judea, i ja que era l’assassí de Jonatan, Simó es va passar al bàndol de Demetri. Com a primer pas, li va enviar una ambaixada que li va fer entrega d’una corona d’or i d’un palma, també d’or. Demetri, que no es trobava en una situació no fàcil, es va alegrar de poder acceptar la proposta d’aliança amb Simó. I li va concedir tots els favors en garantia de la seva amistat. En la carta que li va escriure, el rei confirmava moltes de les decisions ja preses, a més de l’exempció del tribut anual, un gest que equivalia a eliminar el «jou dels estrangers», és a dir, una independència de facto. Era l’any 142 aC i efectivament el poble jueu va començar aquell any a datar una nova era amb el nom del mateix Simó, al qual se li van atribuir tres títols (gran sacerdot, governador i cap dels jueus) que resumien la plenitud de l’autoritat religiosa, política i militar. Simó actua immediatament amb gran tàctica i habilitat política apagant tots els focus de resistència siriana que debilitaven el regne des de dins. Va conquistar Gaza, la ciutat fortificada per Bàquides, que constituïa un obstacle per a la unió de Judea amb la zona costanera. Els habitants de la ciutat, davant l’acció victoriosa de Simó, també les mares amb els nens, van pujar als murs, es van esquinçar els vestits en senyal de penediment i van recórrer a Simón invocant la seva misericòrdia. Van dir: «No ens tractis com mereix el mal que hem fet. Tingues pietat de nosaltres!» (v. 46). És una oració plena de ressonàncies bíbliques referides únicament a Déu. En aquest cas les dones deixen sortir del seu interior aquesta extraordinària pregària, demostració de l’esperança que hi ha en el cor de tota dona, especialment quan defensa la vida dels petits. Simó es va deixar tocar el cor i no va exterminar aquella població. Tanmateix, els va fer fora tots per evitar qualsevol debilitament de la seguretat de tot el poble de Judà. Simó va fer una altra conquesta, l’alliberament de la Ciutadella de Jerusalem. El setge els havia extenuat. Així doncs, van suplicar a Simó que acceptés la seva rendició. I la va acceptar. Però també en aquesta ocasió van haver de marxar, de nou per garantir la unió de tot el poble sense més infiltracions paganitzants. També el dia de l’alliberament de la Ciutadella va ser viscut com un moment històric. Eren els primers dies de juny de 141. I es va determinar celebrar-ho cada any. I, finalment, Simón va viure a Jerusalem. I veient créixer i madurar el seu fill Joan, el va posar al capdavant de l’exèrcit en vista de la successió.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
