Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest és l’Evangeli dels pobres,
l’alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
2a Corintis 10,12-18
Nosaltres no tindrem pas la gosadia d'igualar-nos o comparar-nos als qui es recomanen a ells mateixos; aquests es prenen com a mesura i punt de comparació, i amb això demostren no tenir seny. Nosaltres, en canvi, no ens gloriarem fora mida, perquè prou coneixem la mesura i el límit que Déu ens ha assignat, i que són els d'haver arribat fins a vosaltres. El cert és que vam venir fins a vosaltres anunciant-vos l'evangeli del Crist. Si això no fos veritat, ara ens excediríem; però nosaltres no ens gloriem fora mida a costa del treball dels altres; més aviat esperem que, amb el creixement de la vostra fe, eixamplarem més i més el nostre límit, de manera que podrem anunciar l'evangeli més enllà de vosaltres, sense entrar, però, en el terreny d'altri ni gloriar-nos del que altres han preparat. Si algú es gloria, que es gloriï en el Senyor. Perquè no mereix l'aprovació aquell qui es recomana a ell mateix, sinó aquell que el Senyor recomana.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Fill de l’home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Pau continua defensant el seu ministeri apostòlic davant els seus opositors, subratllant una vegada més que només es pot gloriar de l’Evangeli. Amb ironia parla dels seus acusadors dient que deuen ser grans personatges donat que es recomanen a si mateixos. En realitat el seu gloriar-se és ben mesquí. Pau, davant la niciesa dels adversaris, pensa que no ha de gloriar-se dels seus propis mèrits, sinó del fet que el Senyor l’escollís per fer-lo partícip del seu designi d’amor sobre la vida dels homes. La mateixa existència de la comunitat de Corint per ell fundada era la prova que Déu l’havia escollit perquè l’Evangeli fos predicat. Per tant, anant a Corint, Pau no havia sobrepassat («no ens gloriem fora mida») els límits indicats pel Senyor. De fet, el Senyor l’havia enviat entre ells. Ara el Senyor l’enviava a predicar l’Evangeli: «més enllà de vosaltres» (v. 16). Hi ha en Pau un neguit missioner claríssim: portar l’Evangeli allà on no és conegut encara. És un ensenyament que hem d’acollir de manera més atenta del que acostumem a fer. Aquesta era per l’apòstol una preocupació constant, tal com escriu als romans: «Però he tingut com a punt d’honor d'anunciar l’evangeli només allà on el nom de Crist no era conegut, per tal de no edificar sobre els fonaments posats per un altre» (Rm 15,20). És tan intensa la seva ànsia perquè l’Evangeli arribi als confins de la terra que continua la carta dient que voldria anar primer a Roma i després a Hispània. Aquesta és la seva preocupació més gran que li recorda el que va escriure Jeremies «D’una sola cosa podeu gloriar-vos: d’entendre'm i conèixer-me. Jo, el Senyor, estimo fidelment obro amb dret i justícia sobre la terra» (Jr 9,23). Tot el que és bo neix, no dels nostres càlculs, sinó de la voluntat del Senyor. És al Senyor a qui hem de mirar, a ell cal escoltar, i a ell cal obeir. L’apòstol pot dir davant tots els corintis que s’ha cenyit a aquesta obediència. I d’aquesta manera no ha fet altra cosa que imitar Jesús, vingut com ell mateix ha dit a fer no la seva voluntat sinó la del Pare que està en el cel
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
