Record de sant Adalbert, bisbe de Praga. Va patir el martiri a la Prússia oriental on s'havia traslladat per anunciar l'Evangeli ( 997). Va residir durant molt de temps a Roma on es venera la seva memòria a la basílica de Sant Bartomeu de l'Illa Tiberina. Llegir més
Record de sant Adalbert, bisbe de Praga. Va patir el martiri a la Prússia oriental on s’havia traslladat per anunciar l’Evangeli ( 997). Va residir durant molt de temps a Roma on es venera la seva memòria a la basílica de Sant Bartomeu de l’Illa Tiberina.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
L’Esperit del Senyor és sobre teu,
el qui naixerà de tu serà sant.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
2a Corintis 11,1-15
Tant de bo que em toleréssiu una mica de poc seny! Doncs bé, tolereu-me'l! Estic gelós per vosaltres amb la mateixa gelosia de Déu. Us he promès a un sol espòs, vull presentar-vos al Crist com una verge pura. Però em fa por que, així com la serp va seduir Eva amb la seva astúcia, ara algú no corrompi els vostres cors i us aparti de la fidelitat i l'honestedat que deveu al Crist. Veig que, si ve algú i us anuncia un Jesús diferent del que us vam anunciar, o si us comunica un esperit diferent del que vau rebre, o un evangeli diferent del que vau acollir, tot això ho tolereu amb una gran facilitat. D'altra banda, jo crec que no sóc inferior en res a aquests superapòstols. Si voleu, em falla l'eloqüència, però no el coneixement, i us ho he demostrat de moltes maneres en tota ocasió.
Ja sabeu que us vaig anunciar gratuïtament l'evangeli de Déu. ¿Creieu que feia mal fet d'abaixar-me jo per enaltir-vos a vosaltres? He pres els béns d'altres comunitats, més ben dit, he acceptat que em mantinguin per poder-me dedicar al vostre servei; trobant-me a Corint entre vosaltres, vaig passar necessitat, però no vaig molestar ningú; allò que em faltava ho van proveir els germans vinguts de Macedònia. En tot m'he guardat i em guardaré de ser-vos una càrrega. Per la veritat de Crist que hi ha en mi, us asseguro que no em deixaré prendre aquest motiu de glòria en les regions d'Acaia. Per què ho dic? És que no us estimo? Déu sap prou com us estimo!
Però continuaré fent el que faig ara: vull tallar tot pretext als qui busquen una excusa per a tenir els mateixos motius de glòria que nosaltres. Aquesta mena de gent no són més que falsos apòstols, homes que enganyen, disfressats d'apòstols de Crist. I això no és gens estrany, ja que el mateix Satanàs també es disfressa d'àngel de llum. És, doncs, natural que també els seus servidors es disfressin de servidors de la justícia. Però la seva fi es correspondrà amb les seves obres.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquí tens, Senyor, els teus servents:
que es compleixi en nosaltres la teva Paraula.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Els «superapòstols» que volien desacreditar Pau i la seva missió, eren probablement alguns jueus-cristians que es presentaven amb una actitud prepotent, atribuint-se la interpretació del missatge original de la comunitat de Jerusalem. A més denigraven la falta d’eloqüència de Pau. En defensa seva l’apòstol recorda en primer lloc el seu amor pels corintis. Sent per ells un amor apassionat fins al punt d’estar-ne gelós. Amb la imatge de la comunitat com a esposa de Crist, l’apòstol es presenta com el pare que vetlla per ella i la custodia per presentar-la a l’espòs sense màcula. És una manera eficaç d’expressar amb quina intensitat sent la seva responsabilitat pastoral. Pau vigila atentament perquè veu com es repeteix l’escena dramàtica del paradís terrenal quan Eva es va deixar seduir per la serp. En efecte, alguns s’han deixat seduir per la serp, per aquests «superapòstols», com Pau els anomena irònicament, que prediquen un evangeli diferent al que ell predica. L’amarga sorpresa de l’apòstol és que la comunitat els havia tolerat: «tot això ho tolereu amb una gran facilitat» (v. 4). Potser eren més eloqüents que Pau. Però l’apòstol ho rebat immediatament «Si voleu, em falla l'eloqüència, però no el coneixement» (v.6 ). A ell, certament, tal com escriurà als romans, se li va revelar «el designi de Déu, amagat en el silenci dels segles» (Rm 16,25). De tota manera, l’apòstol no confiava en els discursos dialèctics. El seu objectiu era tocar el cor dels oients per guanyar-los a Crist. I aquest guany era la seva veritable recompensa, l’única cosa que li importava. Per això no acceptava absolutament cap compensació per part dels corintis. Rebia ajuda d’una altra comunitat («He pres els béns d'altres comunitats, més ben dit, he acceptat que em mantinguin per poder-me dedicar al vostre servei»). Normalment els apòstols i els missioners itinerants eren mantinguts per les comunitats. Pau també coneixia aquesta norma, però explícitament no la va voler aplicar mai en aquella ciutat. Per a ell ha estat un orgull i una força la gratuïtat de la predicació de l’Evangeli a Corint. També ho ha considerat un signe d’atenció i d’amor per la comunitat. En les paraules de l’apòstol batega el seu gran amor per l’Evangeli i per la comunitat, per la qual ha esmerçat tantes energies, i amb total gratuïtat per mostrar un amor plenament patern. És tan fort en l’amor que arriba a escriure que no canviarà per res el seu comportament. L’amor apassionat de l’apòstol és una crida a tots nosaltres perquè renovem el nostre amor per l’Evangeli, perquè l’Església, la comunitat, estigui per damunt de tota altra preocupació. És un tresor preciós que hem rebut gratuïtament: estimem-lo, gaudim de la seva bellesa i oferim-lo gratuïtament a tot aquell que en tingui necessitat.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
