LA PREGÀRIA CADA DIA

Pregària amb els sants
Paraula de déu cada dia

Pregària amb els sants

L'Església armènia recorda avui la mortaldat realitzada durant la Primera Guerra Mundial en la qual van ser assassinats més d'un milió d'armenis. Llegir més

Libretto DEL GIORNO
Pregària amb els sants
Dimecres 24 de abril

L’Església armènia recorda avui la mortaldat realitzada durant la Primera Guerra Mundial en la qual van ser assassinats més d’un milió d’armenis.


Lectura de la Paraula de Déu

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Vosaltres sou llinatge escollit,
sacerdoci reial, nació santa,
poble que Déu s’ha reservat
per a proclamar les seves meravelles.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

2a Corintis 11,16-33

Ho repeteixo: no em prengueu per un insensat, o si de cas accepteu-me com si ho fos, i que pugui gloriar-me de mi una estona. No és fer-ho d'acord amb el Senyor, parlar com ara parlaré: serà com si no tingués seny, però les circumstàncies m'obliguen a gloriar-me. Ja que molts es glorien de títols humans, jo també me'n gloriaré. En efecte, vosaltres, gent de seny, tolereu de bona gana els qui no en tenen. Tolereu que us esclavitzin, que se us mengin, que us espoliïn, que us tractin amb altivesa, que us peguin a la cara. Ho reconec: quin deshonor per a mi haver estat tan feble! Parlo sense seny; jo també goso afirmar tot allò que ells afirmen. Són hebreus? Jo també. Són israelites? Jo també. Són descendents d'Abraham? Jo també. Són servidors del Crist? Declaro fora de mi que jo encara ho sóc més: en treballs, molt més; en presons, molt més; en bastonades, sense comparació; a punt de morir, molt sovint. Cinc vegades he rebut dels jueus els trenta-nou assots, tres vegades m'han flagel·lat, una vegada m'han apedregat, tres vegades he naufragat i he passat una nit i un dia sencers a la deriva en alta mar. M'he trobat sovint fent llargs viatges a peu, en perills de rius i perills de lladres, perills de part de la gent del meu llinatge i perills de part dels pagans, perills a la ciutat i perills en despoblat, perills a la mar, perills de part dels falsos germans; treballs i fatigues, sovint nits en blanc, fam i set, sovint sense menjar, passant fred i sense roba. I a tot això cal afegir-hi el meu neguit de cada dia, la preocupació per totes les esglésies. Quan algú és feble, jo també m'hi sento. Si fan caure algú, tot jo m'encenc.
Però si m'he de gloriar, em gloriaré de les meves febleses. El Déu i Pare de Jesús, el Senyor, beneït sigui pels segles, sap que no menteixo. A Damasc, l'etnarca del rei Aretes havia apostat guardes a la ciutat per agafar-me, però em van despenjar per una finestra a dins d'un cove, muralla avall, i em vaig escapar de les seves mans.

 

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Vosaltres sereu sants,
perquè jo sóc sant, diu el Senyor.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Pau repta els seus opositors, els judeo-cristians que minaven la seva autoritat en la comunitat de Corint gloriant-se de la seva puresa jueva i, per tant, de la seva superioritat respecte de la predicació de l’apòstol. Pau no s’avergonyeix de gloriar-se davant d’aquells que, elogiant la seva pròpia saviesa, destrueixen la comunitat. L’apòstol s’adona que inicia un discurs d’autodefensa que podria sonar ambigu. De fet gloriar-se és sempre una forma d’exaltació d’un mateix, i és sempre l’expressió d’un protagonisme que vol imposar-se sobre els altres. L’orgull porta sovint a tenir una idea elevada d’un mateix. Per això diu que vol parlar com un «insensat» perquè els corintis acceptin la seva autodefensa que és, en realitat, defensa de l’Evangeli que ha predicat i no pas defensa de si mateix. El gloriar-se de Pau fa emergir d’una part la seva feblesa i de l’altra la força del Senyor. Pau no és inferior als «superapòstols»: és d’origen jueu, pertany a Israel i és també fill d’Abraham i hereu de la promesa messiànica. Se sent orgullós de ser jueu i d’haver crescut en l’escola d’un dels més grans rabins de l’època, Gamaliel. I si aquest és l’orgull dels seus orígens, molt més elevat és l’orgull de la seva pertinença a Crist. L’apòstol escriu a la comunitat que ell és ministre de Crist de manera molt més alta que els seus opositors. Ja els havia escrit a propòsit dels altres apòstols: «he treballat més que tots ells» (1Co 15,10). Ara pot asseverar-ho encara amb més força respecte als falsos profetes dels quals, els escriu: «Tolereu que us esclavitzin, que se us mengin, que us espoliïn, que us tractin amb altivesa, que us peguin a la cara» (v. 20). Aquí l’apòstol amb una extraordinària passió enumera el que ha patit per anunciar l’Evangeli que li ha estat revelat. Les reivindicacions de Pau no tenen com a objectiu gloriar-se, sinó reafirmar la paternitat sobre la comunitat que corria el risc de perdre’s. Una vegada més, es posa de manifest l’amor apassionat de Pau per la comunitat de Corint. Per tal de salvar-la s’encara amb el perill de la supèrbia, amb el risc de semblar parcial i presumptuós. La llista llarga dels perills que ha hagut de suportar contrasta amb la superficialitat dels corintis, i amb la reticència que també nosaltres tenim en treballar per l’Evangeli sobretot quan ens demana renúncies i sofriments. Tot i així, en aquesta llarga llista de dolors i d’obstacles, l’apòstol recorda a ell mateix, al corintis i també a nosaltres, que el Senyor és qui l’ha sostingut i l’ha ajudat. Per això pot dir: «Però si m'he de gloriar, em gloriaré de les meves febleses» (v. 30). A partir d’aquesta consciència es pot reconèixer el veritable apòstol i servidor de Crist. L’orgull de l’apòstol, l’orgull de cadascú de nosaltres, radica en la nostra feblesa, perquè en ella es manifesta la gracia i la força del Senyor.

La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).

Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".

Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.

Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).

La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.