Memòria de sant Marc evangelista; va compartir amb Bernabé i Pau, i posteriorment amb Pere, el compromís de testimoniar i predicar l'Evangeli. És l'autor del primer Evangeli escrit. Llegir més
Memòria de sant Marc evangelista; va compartir amb Bernabé i Pau, i posteriorment amb Pere, el compromís de testimoniar i predicar l’Evangeli. És l’autor del primer Evangeli escrit.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Si morim amb ell també viurem amb ell,
si som constants amb ell, amb ell regnarem.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Marc 16,15-20
Els digué:
--Aneu per tot el món i anuncieu la bona nova de l'evangeli a tota la humanitat. Els qui creuran i seran batejats se salvaran, però els qui no creuran es condemnaran. Els senyals que acompanyaran els qui hauran cregut seran aquests: en nom meu trauran dimonis, parlaran llenguatges que no coneixien, agafaran serps amb les mans i, si beuen alguna metzina, no els farà cap mal; imposaran les mans als malalts, i es posaran bons.
Jesús, el Senyor, després de parlar-los, fou endut al cel i s'assegué a la dreta de Déu. Ells se n'anaren a predicar pertot arreu. El Senyor hi cooperava, i confirmava la predicació de la paraula amb els senyals prodigiosos que l'acompanyaven.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Si morim amb ell també viurem amb ell,
si som constants amb ell, amb ell regnarem.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Avui l’Església d’Occident juntament amb la bizantina copto-siríaca, fan memòria de l’evangelista Marc. Marc, era cosí de Bernabé i des de jove freqüentava la comunitat dels deixebles de Jesús que es reunien a casa la seva mare, com relaten els Fets dels Apòstols (12,12). La tradició l’identifica amb el jove que durant la passió va fugir dels guàrdies nu, deixant a les seves mans el llençol amb el qual es cobria. Cap a l’any 44, Marc va acompanyar Pau i Bernabé a Xipre i Pamfília en el seu primer viatge missioner. Es va retrobar amb l’apòstol a Roma i es va quedar al seu costat mentre va ser a la presó. Més tard, va decidir seguir Pere el qual en la seva primera carta, com hem escoltat, l’anomena «fill meu», i diu la tradició que li va fer d’intèrpret. A Roma, atenent a les nombroses peticions dels cristians, va escriure l’Evangeli que porta el seu nom. És el primer Evangeli que es va escriure i recull el testimoni de la predicació de Pere en la capital de l’imperi. La memòria de l’evangelista va lligada de manera especial a Alexandria, ciutat on va fundar l’Església i va patir martiri. Així va viure la tensió missionera present en les paraules que conclouen el seu evangeli. Resumeix, en poques paraules, el cor del missatge cristià que els deixebles han de predicar fins als confins de la terra. La litúrgia copta, la de l’Església d’Egipte, anomena Marc «testimoni dels sofriments del Fill unigènit». Marc, en l’evangeli que va escriure, encoratja a fixar la mirada en el misteri del Servent sofrent en el qual s’amaga la glòria del Fill de l’home. No és cap casualitat que el primer convers a la fe cristiana en el moment de la mort de Jesús, sigui un centurió romà. En veure com moria aquell just, el centurió va dir: «És veritat: aquest home era Fill de Déu». (Mc 15,39). Avui podria ser el moment oportú per començar a llegir complert l’Evangeli de Marc per arribar a conèixer el seu cor i imitar la seva passió.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
