Memòria de sant Josep obrer i festa del treball. Llegir més
Memòria de sant Josep obrer i festa del treball.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Vosaltres sou llinatge escollit,
sacerdoci reial, nació santa,
poble que Déu s’ha reservat
per a proclamar les seves meravelles.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Filipencs 1,12-26
Heu de saber, germans, que tot el que passo ha contribuït, més aviat, a difondre l'evangeli: en tot el pretori i pertot arreu és sabut que estic empresonat per causa de Crist, i la majoria dels germans, esperonats en el Senyor per les meves cadenes, s'atreveixen cada vegada més a proclamar el missatge sense por.
És cert que alguns proclamen el Crist per enveja i per rivalitat, però altres ho fan amb una intenció recta. Aquests anuncien el Crist moguts per l'amor que em tenen, sabent que em trobo així per a defensar l'evangeli. Els altres, en canvi, anuncien el Crist enduts només per la gelosia, amb segones intencions, i pensen que així fan més feixugues les meves cadenes. No hi fa res! Sigui fent-ho servir de pretext, sigui de manera sincera, el cert és que el Crist és anunciat. I d'això, jo me n'alegro!
I encara tindré una alegria més gran, perquè sé que tot això m'ha de conduir a la salvació, gràcies a les vostres pregàries i a l'assistència de l'Esperit de Jesucrist. Confio vivament i espero que en res no quedaré confós; més encara, estic segur que, ara com sempre, el Crist serà glorificat en el meu cos, tant si en surto amb vida com si haig de morir. Perquè per a mi, viure és Crist, i morir m'és un guany; però si continuo vivint, podré fer un treball profitós. No sé, doncs, què escollir. Estic agafat per dos costats: d'una banda, tinc el desig d'anar-me'n i d'estar amb Crist, cosa incomparablement millor; però, d'altra banda, pensant en vosaltres, veig més necessari que continuï la meva vida corporal.
Estic plenament convençut que em quedaré i que restaré prop de tots vosaltres perquè continueu avançant i la vostra fe hi trobi un motiu de goig. Així, el meu retorn enmig vostre farà que tingueu una ocasió del tot propícia per a gloriar-vos de mi en Jesucrist.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Vosaltres sereu sants,
perquè jo sóc sant, diu el Senyor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Pau és animat d’un gran desig i una forta passió per l’Evangeli. És per l’Evangeli que gasta tota la seva vida. Els Fets dels Apòstols i les seves cartes en són un clar testimoniatge. L’apòstol escriu als cristians de Filips que el deure dels deixebles de Jesús és precisament aquest: testimoniar l’Evangeli. És uns tasca fonamental i irrenunciable, fins al punt que arriba a dir: «No hi fa res! Sigui fent-ho servir de pretext, sigui de manera sincera, el cert és que el Crist és anunciat, i d’això jo me n’alegro!». Comunicar l’Evangeli és fer conèixer amb les paraules i amb la vida l’amor de Déu que s’ha manifestat de manera definitiva en Jesús, el Senyor. Aquesta passió de Pau interroga profundament els cristians a l’inici d’aquest nou segle. ¿No és veritat que sovint hem delegat en altres aquesta tasca, quan de fet Déu la confiava a cada deixeble, sense excloure’n cap ni un? Cadascú, si llegeix les pàgines de la Carta als Filipencs, hauria de poder dir: «Per a mi viure és Crist, i morir m’és un guany». Si el Senyor ens concedeix de viure, visquem per al Senyor i per a l’Evangeli. Només així serem una ajuda de veritat pels altres i pel món.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
