Memòria dels apòstols Felip i Jaume. Llegir més
Memòria dels apòstols Felip i Jaume.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Si morim amb ell també viurem amb ell,
si som constants amb ell, amb ell regnarem.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Joan 14,6-14
Jesús li respon:
--Jo sóc el camí, la veritat i la vida. Ningú no arriba al Pare si no és per mi. Si m'heu conegut a mi, també coneixereu el meu Pare. I des d'ara ja el coneixeu i l'heu vist.
Li diu Felip:
--Senyor, mostra'ns el Pare, i no ens cal res més.
Jesús li respon:
--Felip, fa tant de temps que estic amb vosaltres, i encara no em coneixes? Qui m'ha vist a mi ha vist el Pare. Com pots dir que us mostri el Pare? ¿No creus que jo estic en el Pare i el Pare està en mi? Les paraules que jo us dic, no les dic pel meu compte. És el Pare qui, estant en mi, fa les seves obres. Creieu-me: jo estic en el Pare i el Pare està en mi; i, si més no, creieu per aquestes obres. Us ho ben asseguro: qui creu en mi, també farà les obres que jo faig, i encara en farà de més grans, perquè jo me'n vaig al Pare. I tot allò que demanareu al Pare en nom meu, jo ho faré; així el Pare serà glorificat en el Fill. Sempre que demaneu alguna cosa en nom meu, jo la faré.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Si morim amb ell també viurem amb ell,
si som constants amb ell, amb ell regnarem.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
La memòria dels dos apòstols se celebra conjuntament, des del segle VI, quan a Roma va ser dedicada la Basílica dels Sants Apòstols que conserva les seves relíquies. Felip, que era de Betsaida, va ser un dels primers cridats per Jesús. És a ell que Jesús pregunta quants pans tenen, abans de la primera multiplicació dels pans i els peixos. A Felip es dirigeixen els dos grecs que volien veure Jesús. És ell qui demana a Jesús: «Senyor, mostra’ns el Pare, i no ens cal res més». Segons una antiga tradició, Felip va predicar l’Evangeli a Àsia Menor i va morir màrtir a Frígia. A l’apòstol Jaume se l’identifica com el fill de Zebedeu i també com a germà de Jesús. Va ser el primer responsable de la comunitat judeocristiana de Jerusalem. Se li atribueix la primera de les epístoles catòliques, adreçada als judeocristians de la diàspora. La tradició explica que va morir en ser tirat des del pinacle del temple mentre pregava amb les mateixes paraules de Jesús: «Pare, perdona’ls, que no saben el que fan». Són esplèndides les paraules de sant Agustí que canta l'amor dels apòstols quan han arribat fins al martiri: «Considereu, germans, la magnitud de l'esdeveniment pel qual els homes van ser enviats per tot el món per anunciar que un home mort havia pujat al cel i a causa d'aquest anunci van patir tot el que el món embogit els imposava: pèrdues, exili, presó, turments, flames, feres, creus i la mort. Potser Pere moria per una glòria personal? Algun moria perquè un altre fos enaltit, a un se li donava mort perquè un altre rebés adoració. Podria fer això qui no hagués estat animat pel foc de la caritat i de la consciència íntima de la veritat?» Tot això era possible perquè freqüentaven Jesús. Havien trobat el mestre que havia canviat les seves vides. L’Evangeli ens mostra Jesús com el camí, la veritat i la vida. Ell ens conduirà al Pare. Felip, en nom de tots, li demana:«Senyor, mostra’ns el Pare, i no ens cal res més». Jesús respon amb un angoixat retret: «Felip, fa tant de temps que estic amb vosaltres, i encara no em coneixes? Qui m'ha vist a mi ha vist el Pare».Toquem aquí el cor de la fe cristiana. A Déu el trobem a través de Jesús. «A Déu ningú no l'ha vist mai», escriu Joan en la seva primera epístola (4,12). Jesús ens el revela. Felip i Jaume, amb el seu testimoni ens ho continuen dient perquè augmenti la nostra fe.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
