LA PREGÀRIA CADA DIA

Pregària pels malalts
Paraula de déu cada dia

Pregària pels malalts

El poble gitano, també el de fe musulmana, celebra el dia de Sant Jordi, el qual va morir màrtir per tal d'alliberar l'Església. Llegir més

Libretto DEL GIORNO
Pregària pels malalts
Dilluns 6 de maig

El poble gitano, també el de fe musulmana, celebra el dia de Sant Jordi, el qual va morir màrtir per tal d’alliberar l’Església.


Lectura de la Paraula de Déu

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Aquest és l’Evangeli dels pobres,
l’alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Filipencs 3,1-16

Finalment, germans meus, viviu contents en el Senyor! A mi no se'm fa pesat d'escriure-us sempre les mateixes coses i, a més, tot això a vosaltres us referma. Aneu amb compte amb els qui són gossos! Compte amb els mals operaris! Compte amb aquesta gent partidària de la mutilació! De fet, els qui portem la circumcisió som nosaltres, i no ells, perquè donem culte a Déu conduïts pel seu Esperit i ens gloriem en Jesucrist, en comptes de refiar-nos d'un títol humà.
I això que jo també tindria raons per a refiar-me de títols humans! Si algú creu que es pot refiar de títols com aquests, jo me'n puc refiar encara més: circumcidat el dia vuitè, sóc israelita de naixement, de la tribu de Benjamí, hebreu i fill d'hebreus; en l'observança de la Llei, era fariseu; en el zel per la meva religió, perseguia l'Església; i en el compliment de la justícia que prescriu la Llei, era irreprensible.
Però aquestes coses que per a mi eren guanys, pel Crist les he considerades pèrdues. Més encara, tot ho considero una pèrdua, comparat amb el bé suprem que és conèixer Jesucrist, el meu Senyor. Per ell m'he avingut a perdre-ho tot i a considerar-ho escòria, a canvi de guanyar-lo a ell i de viure unit a ell; no tinc, doncs, una justícia pròpia, la que prové de la Llei, sinó que tinc la justícia que se'ns dóna per la fe en Crist, la que prové de Déu i es fonamenta en aquesta fe. Així conec el Crist i la força de la seva resurrecció i puc entrar en comunió amb els seus sofriments, tot configurant-me a la seva mort, esperant d'arribar a la resurrecció d'entre els morts.
No vull dir que ja hagi assolit tot això o que ja sigui perfecte. Hi corro al darrere per tal d'apoderar-me'n, ja que també Jesucrist es va apoderar de mi. Germans, no em penso pas que ja me n'hagi apoderat, però tinc un objectiu: oblidar-me del que queda enrere i llançar-me cap allò que hi ha al davant. Corro cap a la meta per aconseguir el premi que Déu ha convocat allà dalt per mitjà de Jesucrist. Els qui volem ser perfectes hem de tenir aquests sentiments! I si algú de vosaltres veu les coses d'una altra manera, Déu ja li revelarà això que us dic! Sobretot, visquem d'acord amb allò que ja hem aconseguit.

 

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

El Fill de l’home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

La comunitat de Filips no estava vivint un moment gaire planer. Es comprèn a partir d’aquest fragment de la carta. Pau havia parlat ja dels adversaris, aquí parla de «gossos», de «mals operaris» i d’altres que segurament utilitzaven la circumcisió, signe de pertinença al poble jueu, com a factor de superioritat en el si d’una comunitat formada per persones d’orígens diversos. L’apòstol es veu gairebé obligat a elogiar-se a si mateix com a membre irreprotxable del poble d’Israel (vv. 5-6). Però utilitza aquest argument per dir que això no és el que compta als ulls del Senyor. En efecte, per a ser deixeble no compten els «títols», és a dir l’origen, la condició social, la cultura o qualsevol altre cosa que ens faci diferents dels altres. En definitiva, no s’és deixeble ni per naixement ni per pertinença, sinó només per la fe. Pau considera tot això «escòria» comparant-ho amb el do que ha rebut: la gràcia de trobar el Senyor i d’esdevenir semblant a ell. Per això, ell veu la seva vida com una cursa per arribar a conformar-se a Crist en tot, per immergir-se en la seva mort i en la seva resurrecció. Pau ens transmet el desig d’una vida cristiana dirigida tota ella a la realització de la comunió plena amb el Senyor. També en la tribulació, el cristià viu la mateixa joia que l’apòstol recomana als cristians de Filips (3,1).

PARAULA DE DÉU CADA DIA: EL CALENDARI

La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).

Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".

Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.

Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).

La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.