LA PREGÀRIA CADA DIA

Pregària per l'Església
Paraula de déu cada dia

Pregària per l'Església

Memòria del profeta Isaïes Llegir més

Libretto DEL GIORNO
Pregària per l'Església
Dijous 9 de maig

Memòria del profeta Isaïes


Lectura de la Paraula de Déu

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Jo sóc el bon pastor,
les meves ovelles escolten la meva veu,
i hi haurà un sol ramat i un sol pastor.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Colossencs 1,3-8

Donem gràcies a Déu, Pare de nostre Senyor Jesucrist, i preguem constantment per vosaltres d'ençà que ens han parlat de la vostra fe en Jesucrist i de l'amor que teniu a tots els del poble sant, moguts com esteu per l'esperança d'allò que us és reservat en el cel. Aquesta esperança us l'ha feta conèixer la paraula de la veritat, l'evangeli, que ha arribat fins a vosaltres. I així com creix i dóna fruit en tot el món, és present entre vosaltres des del dia que el vau sentir i que vau reconèixer el missatge autèntic de la gràcia de Déu. Això és el que us va ensenyar Èpafres, el nostre estimat company de servei, que ha estat per a vosaltres un servidor fidel del Crist. Ell ens ha parlat de l'amor que us teniu gràcies a l'Esperit.

 

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Us dono un manament nou:
que us estimeu els uns als altres.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Pau saluda també en nom de Timoteu, i dóna gràcies a Déu «sense parar» per la fe dels cristians de Colosses. Ha sentit parlar de la vitalitat de la comunitat i sintetitza la vida al voltant dels tres pilars que la sostenen: la fe, la caritat i l’esperança. El primer és la «fe en Jesucrist», és a dir, l’acollida de Jesús com el veritable Bé i l’únic Senyor i Salvador. El segon és la caritat, és a dir, l’amor que el deixeble rep de Crist i que l’empeny a considerar els altres com a germans, com a membres de l’única família de Déu, eliminant així qualsevol límit a l’amor evangèlic perquè sigui ferment d’unitat en tot el món. L’esperança, per a l’apòstol, és la fita final de la unitat de tots. Aquesta fita, present ja en el Ressuscitat, és la que sosté la fe i la que empeny a mantenir viu l’amor fratern. El creient, que mitjançant el baptisme es veu immers en el misteri de Crist mort i ressuscitat, viu ja «amb Crist» (3,3); es troba des d’ara on el Ressuscitat es troba, encara que ha d’esperar la seva total manifestació. Però igual que la llavor conté tot el seu futu¬r i espera la seva plena realització, així és per al cristià que rep el baptisme. Pau, citant en l’acció de gràcies inicial els tres pilars que són la base de la vida cristiana, mostra la seva preocupació per una comunitat que corre el risc de deixar-se contaminar per falses seguretats. Els recorda allò que es essencial: la relació personal amb Crist i la comunió fraterna. Aquest Evangeli, referma l’apòstol, no enganya, al contrari, és digne de confiança. I ja està donant els seus fruits. L’apòstol no només pensa en els colossencs, sinó també en les altres comunitats que estan naixent davant dels seus ulls en altres zones de l’imperi romà. I per això, enmig de les seves alegries i les seves preocupacions, veu que l’únic Evangeli s’encarna en moltes comunitats locals per donar vida a l’ú¬nica Església. Certament, en l’època de l’apòstol, la difusió del cristianisme encara era limitada, però mostrava ja amb claredat la seva dimensió universal. Jesús, a més a més, havia comparat el Regne del cel amb un gra de mostassa, la llavor més petita, que es convertiria en un gran arbre. El creixement de la comunitat, de tota manera, només és possible si roman unida a la saba de la llavor, o bé a la força del llevat. Pau i Timoteu van aprendre d’Epafras, el qual va iniciar la comunitat de Colosses, que l’obra de l’Esperit Sant (es l’únic cop que se l’anomena a la Carta) és viva en el cor de cada persona. Es tracta d’una comunitat que gaudeix de bona salut, és a dir, una Església que continua escoltant l’Evangeli i posant-lo en pràctica. En aquest sentit, la relació que mantenen amb Epafras uneix també a Pau i Timoteu, construint així la fraternitat eclesial que és la força que canvia el món.

PARAULA DE DÉU CADA DIA: EL CALENDARI

La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).

Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".

Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.

Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).

La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.