Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest és l’Evangeli dels pobres,
l’alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Colossencs 1,21-23
Vosaltres, en altre temps, estàveu allunyats, i amb les vostres obres us mostràveu contraris a Déu. Però ara Déu us ha reconciliat amb ell, per la mort que Crist ha sofert en el seu cos, a fi de portar-vos a la seva presència sants, irreprensibles i sense culpa. Cal, però, que us mantingueu ferms en el fonament de la fe, sense deixar-vos apartar de l'esperança que us promet l'evangeli que heu sentit i que ara ha estat anunciat a la humanitat sencera arreu de la terra. És d'aquest evangeli que jo, Pau, sóc servidor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Fill de l’home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
La reconciliació entre les criatures no és una doctrina abstracta, és una realitat que es realitza a partir de Jesús. La comunitat cristiana és el lloc on aquesta reconciliació es fa visible des d’ara. Pau ho escriu als cristians de Colosses i els exhorta a no oblidar quina era la seva condició abans de la conversió, com n’eren d’estranys els uns als altres i, com bàrbars, estaven vinculats al culte dels ídols vivint lluny del poble de l’Aliança i, en conseqüència, de Déu. La llunyania de Déu, abans que el resultat d’accions pecaminoses, és la persistència en una vida tancada en un mateix. L’apòstol escriu als colossencs perquè entenguin la novetat radical que l’Evangeli aporta a la vida de l’home. Es tracta d’un veritable renaixement, que els autors sagrats no dubten en anomenar «nova creació». La salvació aportada per l’Evangeli no és doncs una teoria filosòfica fundada sobre raonaments vans. Està arrelada en la mort d’una persona concreta, d’un «cos de carn»: Jesús. De la seva mort, reneix una vida nova. El Fill, en efecte, per obtenir la reconciliació, es va humiliar fins a ser solidari en tot (menys en el pecat) amb la condició humana d’allunyament de Déu. Els creients que l’han acollit també són sants, immaculats i irreprensibles com ho és el Fill i estan cridats a viure de manera digna aquesta vocació. Un cop acollit l’Evangeli, en efecte, cal romandre fidels fins al final. L’apòstol recorda als colossencs, i també als creients d’avui, que l’Evangeli ha estat proclamat «a tota criatura sota el cel», és a dir, ha estat predicat a les diferents cultures del món conegut i en tots els estrats de la societat. Aquesta garantia d’universalitat és una força preciosa a qualsevol època, però particularment en aquest temps en el qual semblen ressorgir particularismes i egocentrismes que fomenten odis i conflictes. L’Evangeli de Crist actua per reunir-nos a tots en l’única família de Déu.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
