Record de sant Maties, apòstol Llegir més
Record de sant Maties, apòstol
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Si morim amb ell també viurem amb ell,
si som constants amb ell, amb ell regnarem.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Fets dels Apòstols 1,21-26
Cal, doncs, que sigui amb nosaltres testimoni de la resurrecció de Jesús, el Senyor, un d'aquests homes que ens acompanyaren durant tot el temps que ell visqué entre nosaltres, des del dia que Joan el batejà fins al dia que fou endut d'enmig nostre cap al cel.
En van proposar dos: Josep, l'anomenat Barsabàs, que duia el sobrenom de Just, i Maties. Llavors pregaren així:
«Senyor, tu coneixes el cor de tots; fes-nos veure quin d'aquests dos has escollit per a ocupar el lloc d'aquell ministeri apostòlic que Judes abandonà per anar-se'n al lloc que li corresponia.»
Ho van fer a sorts, i sortí elegit Maties, que fou agregat als onze apòstols.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Si morim amb ell també viurem amb ell,
si som constants amb ell, amb ell regnarem.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Avui fem memòria de l’apòstol Maties. Maties és elegit para a recompondre el nombre dels dotze, que correspon a les dotze tribus d’Israel, és a dir, tot el poble elegit. En aquell nombre hi havia un anhel de totalitat, d’universalitat que no podia minvar ni molt menys desaparèixer. Així era en aquell temps, i així és ara. Per a Jesús, tots els homes i dones han de rebre l’anunci de la salvació. I, per tant, l’Església té l’obligació de comunicar-la fins als confins de la terra. Per aquest motiu els apòstols havien d’elegir el «dotzè»: cap poble, cap nació, cap persona és aliena a l’amor de l’Església, a la seva preocupació. A tots ha de ser comunicat l’Evangeli. L’esperit universal de Jesús és part integrant de la missió de la comunitat cristiana. No es tractava doncs, d’elegir una persona qualsevol. De fet, primer s’estableix el criteri a seguir: l’escollit havia d’haver viscut amb Jesús, l’havia d’haver escoltat, vist, tocat i seguit, en resum, n’havia de ser un autèntic testimoni. La tradició considera Maties un dels seixanta-dos deixebles de Jesús. En el prefaci de la litúrgia ambrosiana es canta: «Perquè el nombre dels apòstols fos complet, vas dirigir una mirada singular sobre Maties, iniciat en el seguiment i els misteris del teu Crist. La seva veu s’afegeix a la dels altres onze testimonis del Senyor i va portar al món l’anunci que Jesús de Natzaret era de veritat ressuscitat i als homes els era obert el regne dels cels». En Maties podem identificar el nom dels deixebles de tots els temps. A tots aquells a qui és confiada la cura de la comunitat se’ls demana de viure l’Evangeli personalment, en primer lloc, en primera persona. Només aquell que escolta i posa en pràctica la Paraula de Déu, la podrà comunicar als altres. L’elecció del dotzè indica a cadascú de nosaltres com hem d’acollir l’Evangeli en el cor per ser un testimoni fidel de Jesús entre els homes.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
