Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest és l’Evangeli dels pobres,
l’alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Colossencs 3,1-4
Ja que heu ressuscitat amb Crist, cerqueu allò que és de dalt, on hi ha el Crist assegut a la dreta de Déu. Poseu el cor en allò que és de dalt, no en allò que és de la terra. Vosaltres vau morir, i la vostra vida està amagada en Déu juntament amb el Crist. Quan apareixerà el Crist, que és la vostra vida, també vosaltres apareixereu amb ell plens de glòria.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Fill de l’home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
L’apòstol recorda als cristians de Colosses que ja han ressuscitat amb Crist i, per tant, han estat alliberats del mal i de la mort. Però Pau sap que no ha acabat encara la lluita contra la por i el pecat. Per aquest motiu cal restar unit a Crist i cercar «les coses de dalt». No és una empresa impossible, perquè la meta no és llunyana i desconeguda. El deixeble ha de romandre amb Crist i seguir la vida nova que ens ha donat. Es tracta, en efecte, de deixar treballar en nosaltres la força de la resurrecció de la qual som partícips. En aquest sentit, l’apòstol exhorta a no pensar en les «coses de la terra», a no tenir-les en compte com a definitives, a no sacrificar les nostres vides al seu altar, perquè de fet són efímeres i passatgeres. El cristià que viu amb Jesús participa des d’ara en el regne final. I com que és membre del cos de Crist, està cridat a viure l’Evangeli en la seva vida quotidiana, i es converteix en una nova creació. En ell ja habita la salvació, com el mateix Jesús havia dit: «Us ben asseguro que els qui escolten la meva paraula i creuen en el qui m’ha enviat tenen vida eterna; i en el judici no seran condemnats perquè ja han passat de la mort a la vida» (Jn 5,24). Però sabem que la nova vida que ens ha donat Crist encara està amagada i es manifestarà en la seva plenitud al final del temps. Nosaltres hem de custodiar-la i fer-la créixer perquè arribi aviat l’últim dia.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
