Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
L’Esperit del Senyor és sobre teu,
el qui naixerà de tu serà sant.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Colossencs 3,5-17
Feu morir, doncs, allò que en vosaltres és terrenal: immoralitat, impuresa, passions, mals desigs i l'amor al diner, que és una idolatria. Per tot això Déu castiga els qui són rebels. En altre temps, quan vivíeu entre ells, també vosaltres us havíeu comportat així; però ara desfeu-vos de tot el que sigui ira, enfuriment, dolenteria, injúries, paraules deshonestes. No us enganyeu els uns als altres, vosaltres que us heu despullat de l'home vell i de les seves obres i us heu revestit de l'home nou, que es va renovant a imatge del seu creador i avança cap al ple coneixement. Des d'ara ja no hi ha grec ni jueu, circumcís ni incircumcís, bàrbar ni escita, esclau ni lliure; només hi ha el Crist, que ho és tot i és en tots.
Revestiu-vos, doncs, dels sentiments que escauen a escollits de Déu, sants i estimats: sentiments de compassió entranyable, de bondat, d'humilitat, de dolcesa, de paciència; suporteu-vos els uns als altres, i si algú tingués res contra un altre, perdoneu-vos-ho. El Senyor us ha perdonat: perdoneu també vosaltres. Però, per damunt de tot, revestiu-vos de l'amor, que tot ho lliga i perfecciona. Que la pau de Crist regni en els vostres cors, ja que per a obtenir aquesta pau heu estat cridats a formar un sol cos. I sigueu agraïts. Que la paraula de Crist habiti en vosaltres amb tota la seva riquesa; instruïu-vos i encamineu-vos els uns als altres en tota mena de saviesa; moguts per la gràcia de Déu, canteu-li en els vostres cors amb salms, himnes i càntics de l'Esperit. Tot allò que feu, sigui de paraula, sigui d'obra, feu-ho en nom de Jesús, el Senyor, donant gràcies per mitjà d'ell a Déu Pare.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquí tens, Senyor, els teus servents:
que es compleixi en nosaltres la teva Paraula.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El deixeble, convertit en un «home nou», viu en el món inaugurat pel Ressuscitat. Però ha d’estar atent i no pensar que està segur davant les insidies del pecat que, com apunta el Gènesi «està a l’aguait» a la porta del cor. Com una nova creatura el deixeble ha de comportar-se d’una manera conseqüent. Per això Pau recorda als colossencs la necessitat de mortificar (de fer morir) «allò que en vosaltres és terrenal», o sigui, els instints que empenyen a viure només per a la satisfacció pròpia. Pau n’enumera alguns, des dels desordres sexuals fins a l’amor al diner, considerat quasi una idolatria. La set insaciable de posseir per a un mateix, en efecte, absorbeix fins a tal punt les energies de l’home que el condueixen a la submissió del cor. Ser deixebles implica lluitar contra el pecat i intentar dominar els propis instints. És una veritable lluita dirigida a la disminució del propi orgull i al creixement de la caritat. És el camí perquè en la comunitat hi hagi una vertadera comunió d’amor entre els seus membres. En canvi viure posant en el centre un mateix significa estar sota la ira de Déu, sota el seu judici. Déu, en efecte, no tolera que el mal amenaci l’home i el separi de la seva vocació. Per això l’apòstol recorda als colossencs la seva passada conducta pagana (3,7) perquè comprenguin la gràcia que han rebut en entrar a formar part de la comunitat dels deixebles. Els recorda que cal despullar-se, com quan un es treu un vestit, de qualsevol mala conducta. Enumera els vicis: «ira, enfuriment, dolenteria, injúries, paraules deshonestes», que neixen del desordre en el parlar i enverinen les relacions en la comunitat. Recorda, un cop més, el baptisme: el creient s’ha «revestit de Crist» (Ga 3,27; Rm 13,14) i pertany a ell, per la qual cosa es pot dir: «Ja no sóc jo qui visc, és Crist qui viu en mi» (Ga 2,20). Pertànyer a Crist requereix la renovació del cor perquè el deixeble sigui cada vegada més semblant a Crist, imatge per excellència de Déu (Col l,15). En l’home nou ja no hi ha divisió de cultura, de raça, de condició social, tal com escriu als gàlates: «Tots els qui heu estat batejats en Crist us heu revestit de Crist. Ja no hi ha jueu ni grec, esclau ni lliure, home ni dona: tots sou un de sol en Jesucrist» (Ga 3,27s.). La unió amb Crist relativitza les diferències perquè el que uneix és més fort que el que divideix.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
