Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jo sóc el bon pastor,
les meves ovelles escolten la meva veu,
i hi haurà un sol ramat i un sol pastor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Colossencs 3,18-4,1
Dones, sotmeteu-vos als marits, però feu-ho com demana el Senyor.
I vosaltres, marits, estimeu les vostres mullers i no us hi enfadeu.
Fills, obeïu en tot els vostres pares, perquè això agrada al Senyor.
I vosaltres, pares, no amoïneu els vostres fills, que no es desanimin.
Esclaus, obeïu en tot els vostres amos d'aquest món, i no tan sols per acontentar-los quan us vigilen; obeïu-los amb un cor senzill per respecte al Senyor. Sigui quin sigui el vostre treball, feu-lo de cor, pel Senyor i no pels homes, sabent que el Senyor us donarà en recompensa l'herència del cel. L'amo a qui serviu és el Crist. El qui actuï injustament rebrà el que li correspon per la seva injustícia, perquè Déu no fa distinció de persones.
I vosaltres, amos, tracteu els esclaus amb justícia i equitat, sabent que també vosaltres teniu un amo al cel.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Us dono un manament nou:
que us estimeu els uns als altres.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
La invitació a estendre la novetat de l’Evangeli que s’experimenta en la comunitat cristiana en qualsevol situació de la vida quotidiana (3,17) duu l’apòstol a considerar el cas de la família. En aquella època la submissió de la muller al marit era vista com expressió de l’ordre natural. Però l’apòstol afegeix «en el Senyor» per indicar que la primera relació entre home i dona és marcada per l’amor que ve del Senyor, i per tant la submissió s’entén com el resultat de l’amor mutu entre l’un i l’altra. Per tant, Pau baixa encara en el més profund de l’ésser de l’home i de la seva tensió en relació amb l’altre. L’apòstol li demana a la muller que tingui un comportament més profund del que es té naturalment vers el marit, o sigui, que es comporti segons l’Evangeli que ha fet d’ell un «germà» en Crist. La fraternitat cristiana ha arrencat des de l’arrel qualsevol tipus de jerarquia humana. Allò que l’apòstol demana a la muller, ho demana també al marit. Pau utilitza la paraula agape per indicar el fermall de la perfecció (3,14), per indicar la «nova» relació que ha de regnar entre els dos. Els conjugues, doncs, han d’estimar-se com Crist els estima: ha de ser el mateix també amb els fills, als quals Pau presenta Jesús com model d’obediència, mentre demana als pares que no siguin massa severs en la correcció dels fills. En resum, es pot dir que l’amor de Crist ha de presidir les relacions familiars. Els esclaus, que formaven part de la família, també han de seguir aquesta lògica evangèlica. En aquest cas també, sense pertorbar l’ordre social, l’apòstol el canvia d’arrel, doncs exhorta els esclaus a comportar-se d’acord amb l’Evangeli, o sigui, tement el Senyor que dóna sentit i valor tant a la vida de l’amo com a la de l’esclau. Malgrat romandre en la seva situació, l’esclau rep la llibertat interior que li permet obeir el seu amo de «cor», però no l’ha de considerar superior a Jesús, en la fraternitat evangèlica. Tots, esclaus i amos, hauran de presentar-se davant del Jutge diví com a responsables de la seva vida (v. 25). I tots serem jutjats en l’amor. Per això els amos no han d’abusar dels seus privilegis, i han de recordar que ells tenen un amo al cel que els jutjarà amb justícia.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
