LA PREGÀRIA CADA DIA

Pregària pels pobres
Paraula de déu cada dia

Pregària pels pobres

Record de sant Agustí de Canterbury (ca. 605.), bisbe, pare de l'Església anglesa. Llegir més

Libretto DEL GIORNO
Pregària pels pobres
Dilluns 27 de maig

Record de sant Agustí de Canterbury (ca. 605.), bisbe, pare de l’Església anglesa.


Lectura de la Paraula de Déu

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Aquest és l’Evangeli dels pobres,
l’alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Hebreus 1,1-4

En moltes ocasions i de moltes maneres, Déu antigament havia parlat als pares per boca dels profetes; però ara, en aquests dies, que són els definitius, ens ha parlat a nosaltres en la persona del Fill, per mitjà del qual ja havia creat el món i a qui ha constituït hereu de tot. Ell és esplendor de la glòria de Déu i empremta del seu mateix ésser, ell sosté l'univers amb el poder de la seva paraula i ara, acabada l'obra de purificació dels pecats, s'ha assegut a les altures, a la dreta de la majestat divina; ocupa un lloc superior als àngels i posseeix en herència un nom molt més excel·lent que el d'ells.

 

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

El Fill de l’home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

L’autor sap que el nucli de la fe cristiana rau en la decisió de Déu d’entrar en diàleg amb els homes. La Sagrada Escriptura no és sinó la història de la revelació de Déu a l’home. Amb l’Escriptura, el diàleg de Déu amb els homes continua fins avui. La mateixa carta és com una continuació d’aquell diàleg. Encara que el text es presenti com una exhortació homilètica dirigida als cristians de la primera o segona generació cristiana —però perquè el Senyor continua parlant encara avui, aquesta carta es dirigeix també a nosaltres— per recordar-los que no han de deixar d’escoltar. En efecte, l’autor es lamenta d’una mena de mandra en la capacitat d’escoltar dels cristians, fins al punt d’esdevenir «indolents a l’hora d’escoltar» (5,11). Es tracta d’una invitació ben clara a redescobrir la centralitat de la paraula de Déu en la pròpia vida. També per a Israel fou central escoltar Déu, més ben dit, la seva història va iniciar-se pròpiament quan Déu va decidir de parlar als antics pares d’Israel: «En moltes ocasions i de moltes maneres —fa notar l’autor— Déu antigament havia parlat als pares per boca dels profetes». Efectivament, Déu no ha deixat mai d’adreçar la seva Paraula al poble d’Israel, tant en els moments de joia com en els de dolor, tant en els moments feliços com en els moments durs i difícils en la història del poble elegit, quan aquest es feia el sord a la paraula de Déu i escoltava altres paraules. Tanmateix, el Senyor, que volia salvar tots els pobles de la terra a través d’Israel, «en aquests dies, que són els definitius, ens ha parlat a nosaltres en la persona del Fill». El Fill de Déu que s’ha fet carn és la culminació de la revelació. En efecte, el Pare, mogut per un amor sense límits pels homes, ha enviat la Paraula que des de l’inici «ja havia creat el món...» i estava al costat de Déu. Aquesta paraula, era dirigida a Déu, vivia de Déu mateix, estava unida totalment a Ell. Doncs bé, ara aquesta Paraula ha estat dirigida també a nosaltres. Aquest és el misteri que se’ns demana d’acollir: Déu mateix ens parla directament a nosaltres, sense intermediaris. Ja no ens parla a través de la veu dels profetes sinó a través del seu mateix Fill. La Carta s’obre amb un cant a la força i al poder del Fill, «esplendor de la glòria de Déu i empremta del seu mateix ésser, que sosté l’univers amb el poder de la seva paraula». La Paraula que ja estava a l’origen de la creació s’ha fet carn, ha vingut a habitar enmig nostre per tal que nosaltres poguéssim entrar en diàleg directe amb Déu, sense altres mitjancers, i ara «s’ha assegut a les altures, a la dreta de la majestat divina». Aquesta és la riquesa del misteri cristià, un misteri il•limitat d’amor que uneix els fills directament amb el Pare a través de la Paraula revelada en el Fill.

PARAULA DE DÉU CADA DIA: EL CALENDARI

La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).

Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".

Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.

Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).

La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.