LA PREGÀRIA CADA DIA

Pregària per l'Església
Paraula de déu cada dia
Libretto DEL GIORNO
Pregària per l'Església
Dijous 30 de maig


Lectura de la Paraula de Déu

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Jo sóc el bon pastor,
les meves ovelles escolten la meva veu,
i hi haurà un sol ramat i un sol pastor.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Hebreus 2,5-18

Perquè no és pas als àngels que Déu ha sotmès el món renovat de què ara parlem. En les Escriptures, algú en dóna testimoni dient: Què és l'home, perquè te'n recordis? Què és un mortal, perquè el tinguis present? L'havies posat un moment per sota dels àngels, l'has coronat de glòria i dignitat, tot ho has sotmès sota els seus peus. Per tant, si Déu ho ha sotmès tot a ell, vol dir que no ha deixat res fora del seu domini. De fet, encara no veiem que tot li estigui sotmès, però contemplem com Jesús, posat un moment per sota dels àngels, ha estat ara coronat de glòria i dignitat, per mitjà de la passió i de la mort. Així Déu ens ha fet la gràcia que ell morís per tothom.
Déu, que ho ha creat tot i ho ha destinat tot a ell mateix, volia portar molts fills a la glòria, i va decidir que el qui havia de guiar-los a la salvació arribés a la plenitud per mitjà dels sofriments. Tant el qui santifica com els qui són santificats tenen un mateix origen; per aquesta raó, ell no s'avergonyeix d'anomenar-los germans, i diu: Anunciaré el teu nom als meus germans, et lloaré enmig del poble reunit. I encara: En ell tinc posada la meva confiança. I també: Aquí ens teniu, a mi i els fills que Déu m'ha donat. Així, doncs, ja que els fills tenen en comú la mateixa condició humana, també Jesús va compartir aquesta condició per destituir amb la seva mort el diable, que tenia el domini de la mort, i per alliberar els qui, per por de la mort, estaven condemnats a ser esclaus tota la vida. Ell no ha vingut a ajudar els àngels, sinó els descendents d'Abraham.
Per això calia que es fes en tot semblant als germans i així fos davant de Déu un gran sacerdot compassiu i digne de confiança que expiés els pecats del poble. I havent passat ell mateix la prova del sofriment, ara pot ajudar els qui són provats.

 

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Us dono un manament nou:
que us estimeu els uns als altres.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

«Què és l’home, perquè te’n recordis? Què és un mortal, perquè el tinguis present?» La citació del salm 8 l’ha feta l’autor de la Carta per tal de recordar als creients l’extraordinari amor de Déu que, per salvar l’home del poder del mal i de la mort, no resta mirant des de les altures del cel sinó que envia el seu propi Fill perquè prengui cura de l’home i el salvi. Per al Senyor, els homes no són poca cosa sinó objecte del seu amor. És aquest amor sense límits pels homes, per «portar molts fills a la glòria» (v. 10), el que ha mogut el Senyor a enviar al seu Fill a la terra. I el Fill ha davallat fins el més profund de la humanitat, fins a l’abisme on els homes s’han deixat caure, per tal de recollir-los a tots i rescatar-los salvats. Jesús ha esdevingut d’aquesta manera el «qui havia de guiar-los a la salvació» (v. 10), el nostre «germà». Tot i essent Fill de l’Altíssim no es va avergonyir de nosaltres, del nostre pecat, de la nostra pobresa. Al contrari, va dir al Pare: «Anunciaré el teu nom als meus germans, et lloaré enmig del poble reunit» (v. 12). Per aquells cristians que vivien sota l’angoixa de les persecucions i dels sofriments, aquest anunci era una gran consol, ja que allò que pròpiament els oprimia i els angoixava en aquesta terra, en realitat posava en evidència els seus cors en la certesa de la futura salvació. El lligam de la filiació directa amb Déu i el d’una fraternitat consistent amb els homes han fet de Jesús «gran sacerdot» per als cristians i per la humanitat sencera. És la primera vegada que en el Nou Testament s’utilitza per Jesús el títol de «gran sacerdot». No se li atribueix per allunyar-lo dels homes, sinó tot al contrari, Ell ha «esdevingut» gran sacerdot per la seva radical fraternitat amb nosaltres. En aquesta comunió que uneix el Pare, el Fill i la comunitat dels germans s’entreveu el misteri mateix de l’Església, entesa com una comunitat que prega i que es admesa a la presència del tron de Déu gràcies al gran sacerdot Jesucrist.

PARAULA DE DÉU CADA DIA: EL CALENDARI

La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).

Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".

Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.

Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).

La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.