Festa de la visitació de Maria a Elisabet. Llegir més
Festa de la visitació de Maria a Elisabet.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
L’Esperit del Senyor és sobre teu,
el qui naixerà de tu serà sant.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Lluc 1,39-56
Per aquells dies, Maria se n'anà de pressa a la Muntanya, en un poble de Judea, va entrar a casa de Zacaries i saludà Elisabet. Tan bon punt Elisabet va sentir la salutació de Maria, l'infant va saltar dins les seves entranyes, i Elisabet quedà plena de l'Esperit Sant. Llavors cridà amb totes les forces:
--Ets beneïda entre totes les dones i és beneït el fruit de les teves entranyes! Qui sóc jo perquè la mare del meu Senyor em vingui a visitar? Tan bon punt he sentit la teva salutació, l'infant ha saltat de joia dins les meves entranyes. Feliç tu que has cregut: allò que el Senyor t'ha anunciat es complirà!
Maria digué:
--La meva ànima magnifica el Senyor,
el meu esperit celebra
Déu que em salva,
perquè ha mirat la petitesa
de la seva serventa.
Des d'ara totes les generacions
em diran benaurada,
perquè el Totpoderós
obra en mi meravelles:
el seu nom és sant,
i l'amor que té
als qui creuen en ell
s'estén de generació en generació.
»Les obres del seu braç són potents:
dispersa els homes de cor altiu,
derroca els poderosos del soli
i exalta els humils;
omple de béns els pobres,
i els rics se'n tornen sense res.
»Ha protegit Israel, el seu servent,
com havia promès als nostres pares;
s'ha recordat del seu amor a Abraham
i a la seva descendència per sempre.
Maria es va quedar uns tres mesos amb ella, i després se'n tornà a casa seva.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquí tens, Senyor, els teus servents:
que es compleixi en nosaltres la teva Paraula.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
L’Església catòlica i l’Església anglicana recorden avui la visitació de Maria a Elisabet. L’Evangeli ens anuncia aquest fet. Maria, després de saber per l’àngel que Elisabet esperava un fill, de seguida va anar a visitar-la. «De pressa», escriu Lluc. L’Evangeli sempre fa córrer, empeny a sortir dels propis costums, de les pròpies preocupacions i pensaments. I quants pensaments tenia Maria en aquells moments, després que la Paraula de Déu li havia canviat completament la vida! L’Evangeli ens fa sortir de nosaltres mateixos i ens empeny a estar a prop de qui pateix o passa necessitat, com l’anciana Elisabet que es trobava davant una maternitat delicada. Ella, així que veu la jove Maria entrar a casa seva, sent una joia profunda, des de les seves entranyes. És la joia dels febles i dels pobres en sentir-se visitats per la «serventa» i els «servents» del Senyor, per aquells que «han cregut que allò que el Senyor ha anunciat es complirà». La Paraula de Déu, si és escoltada amb fe, crea una aliança nova en el món, una aliança inusitada entre els deixebles de l’Evangeli i els pobres. Maria ha esdevingut la primera dels creients. Ella apareix des de l’inici marcada per la benaurança de qui escolta la Paraula de Déu. És la primera benaurança de l’Evangeli, com escriu Lluc: «Feliços els qui han cregut en el compliment de la Paraula del Senyor». La felicitat de Maria, la primera deixebla de l’Evangeli, s’expressa en el cant del Magníficat. És un cant que manifesta la joia d’una noia pobra d’un poblet perdut de la perifèria de l’Imperi, en veure que el Senyor del cel i de la terra s’ha inclinat sobre ella, la seva pobra serventa. Maria no es creu digna de consideració, com habitualment cadascú de nosaltres reclama per a si mateix. Sap que tot li ve de Déu i que en Déu es fonamenta la seva grandesa i la seva força. Déu que ha alliberat Israel, que ha protegit els pobres, que ha humiliat els superbs i que ha omplert de béns els afamats, s’ha inclinat sobre ella i l’ha estimada. I ella l’ha acollit en el seu cor. Des d’aquell dia, a través d’ella, Déu ha fixat la seva estada enmig dels homes.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
