LA PREGÀRIA CADA DIA

Pregària pels malalts
Paraula de déu cada dia

Pregària pels malalts

Festa de Sant Carles Lwanga que, juntament amb dotze companys, sofrí el martiri a Uganda (1886). Memòria del beat Joan XXIII Llegir més

Libretto DEL GIORNO
Pregària pels malalts
Dilluns 3 de juny

Festa de Sant Carles Lwanga que, juntament amb dotze companys, sofrí el martiri a Uganda (1886). Memòria del beat Joan XXIII


Lectura de la Paraula de Déu

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Aquest és l’Evangeli dels pobres,
l’alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Hebreus 3,7-19; 4,1-2

Per això, com diu l'Esperit Sant: Avui, quan escolteu la seva veu, no enduriu els cors com en el temps de la rebel·lió, el dia de la prova en el desert, quan van posar-me a prova els vostres pares i em temptaren; i van anar veient les meves obres durant quaranta anys. Per això em vaig disgustar amb aquella generació i vaig dir: «Sempre tenen el cor esgarriat, desconeixen els meus camins.» Llavors, indignat, vaig jurar: «No entraran al meu lloc de repòs.»
Germans, mireu que cap de vosaltres no tingui un cor dolent i sense fe, que l'aparti del Déu viu. Més aviat, mentre duri la proclamació d'aquell «avui», exhorteu-vos els uns als altres dia rere dia perquè la seducció del pecat no endureixi ningú. Hem estat associats al Crist, però cal que mantinguem ferma fins a la fi la confiança que teníem al principi. Tal com ha estat dit: Avui, quan escolteu la seva veu, no enduriu els cors com en el temps de la rebel·lió. I qui són els qui després d'escoltar es van rebel·lar? Tots els qui havien sortit d'Egipte guiats per Moisès. I amb qui va estar disgustat durant quaranta anys? Amb aquells qui van pecar i deixaren els seus cossos pel desert. I a qui va jurar que no entrarien al seu lloc de repòs? A aquells qui van desobeir. Veiem, doncs, que no hi pogueren entrar per la seva manca de fe.
Déu manté encara la seva promesa; però no visquem refiats, no fos cas que algú de vosaltres es trobés que ha perdut l'ocasió d'entrar al lloc de repòs. En efecte, nosaltres hem rebut l'anunci de la bona nova igual com ells, però a ells no els va servir de res, perquè no es van adherir per la fe a allò que escoltaven.

 

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

El Fill de l’home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Després del paral•lelisme entre Jesús i Moisès, l’autor de la carta relaciona l’Israel històric amb aquells que formen la comunitat cristiana —entre els quals molts són d’origen hebreu. I comença citant la segona part del salm 94 que condemna la sordesa del poble d’Israel en els anys d’èxode pel desert. De fet, el salm comença amb un cant d’invitació a entrar en el santuari: «Veniu, celebrem el Senyor amb crits de festa, aclamem la roca que ens salva; presentem-nos davant seu a lloar-lo, aclamem-lo amb els nostres cants... Entreu, prosternem-nos i adorem-lo, agenollem-nos davant el Senyor que ens ha creat!» (Sl 95,1ss.6). Segurament l’autor volia subratllar que el nou poble dels deixebles ja ha entrat a la casa del Senyor i per aquesta raó està més obligat a escoltar la Paraula de Déu i no pas a endurir el propi cor com van fer els israelites a Massà i a Meribà. Es podria dir que, com que la misericòrdia de Déu envers nosaltres ha estat molt més gran que la que tingueren el poble d’Israel en el desert, així mateix la nostra disponibilitat per escoltar la Paraula del Senyor ha d’ésser més gran que la que tingueren els hebreus en el desert. De totes maneres, de l’escolta de l’Evangeli depèn l’accés a la casa del Senyor i el fet de restar-hi com a família seva.. Per això l’autor de la carta demana no només de no allunyar-se de Déu, és a dir d’escoltar la seva Paraula, sinó també d’«exhortar-se els uns als altres dia rere dia perquè la seducció del pecat no endureixi ningú». Hi ha una gran saviesa pastoral en aquesta indicació: només una fraternitat efectiva, quotidiana, pot garantir un seguiment constant. L’autor es dirigeix a tota la comunitat. Tots els «germans» tenen la responsabilitat d’estar atents els uns vers els altres i de preocupar-se de tots els qui no escolten la veu de Déu. La responsabilitat pastoral no obliga només els «dirigents» (13,17). Tot cristià és convidat a tenir els ulls ben oberts per tal que cap germà no es perdi. Podríem dir que a cada deixeble se li confia la «paraclisi», és a dir, el poder de consolar els germans per tal d’impedir «l’esclerosi» del cor, aquell enduriment que converteix l’home en una persona amarga, descontenta i egoista. Els qui es deixen seduir pel pecat perden la unió amb Déu i es separen de la comunitat dels sants. És impossible ser deixeble de Jesús per compte propi o bé separat dels germans. Només es possible ser deixeble si s’escolta la Paraula de Déu junt amb els altres. En l’Escriptura és el mateix Esperit Sant el qui parla i edifica en un sol cos tots els qui l’escolten. La constància en l’escolta fa deixebles tots aquells que escolten. «L’avui» de la carta és la vida quotidiana il•luminada per l’Evangeli. D’aquesta manera entrem en «el repòs» que el Senyor concedeix als seus fidels. Certament, encara que tinguem la temptació de lamentar-nos del Senyor, de perdre de vista les seves promeses, de no escoltar la seva veu —com ho van fer els hebreus en el desert— si escoltem fidelment la Paraula de Déu «entrareu en el meu repòs» ens dirà també a nosaltres el Senyor.

La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).

Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".

Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.

Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).

La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.