Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
L’Esperit del Senyor és sobre teu,
el qui naixerà de tu serà sant.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Hebreus 4,3-13
Tan sols els qui hem cregut entrem al lloc de repòs, segons allò que ha estat dit: Llavors, indignat, vaig jurar: «No entraran al meu lloc de repòs.» I és cert que Déu havia realitzat les seves obres des del moment de la creació del món, ja que, parlant del dia setè, l'Escriptura diu: Déu, el setè dia, reposà de totes les seves obres. Però en aquell text torna a dir: No entraran al meu lloc de repòs.
És clar, doncs, que Déu reserva a alguns d'entrar-hi. Però, ja que els primers a rebre l'anunci de la bona nova no hi van entrar per la seva desobediència, Déu torna a fixar un dia, aquell «avui», quan, molt de temps més tard, diu per boca de David allò que hem citat: Avui, quan escolteu la seva veu, no enduriu els cors. De fet, si Josuè els hagués deixat en el lloc de repòs, ja no hi hauria motius per a parlar d'un altre dia. Això vol dir que encara hi ha reservat un lloc de descans per al poble de Déu. Només aquell qui ha entrat al seu lloc de repòs descansa ara ja de les seves obres, tal com Déu descansa de les seves. Per tant, afanyem-nos a entrar en aquell lloc de repòs, perquè ningú no caigui arrossegat pel mateix exemple de desobediència.
La paraula de Déu és viva i eficaç. És més penetrant que una espasa de dos talls: arriba a destriar l'ànima i l'esperit, les articulacions i el moll dels ossos; discerneix les intencions i els pensaments del cor. En tot el món creat no hi ha res que Déu no vegi clarament: tot és nu i descobert davant els ulls d'aquell a qui hem de donar comptes.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquí tens, Senyor, els teus servents:
que es compleixi en nosaltres la teva Paraula.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
La temptació dels cristians, sobre la qual alerta l’autor, és semblant a la que tingueren els israelites prop de la porta de Canaan, és a dir la temptació de «quedar-se enrere» i no entrar a la terra promesa. Vol dir: «fer-se enrere» davant l’amor de Déu, sense deixar-nos embolcallar amb la seva abraçada. Per tant, aquesta és pròpiament la bona notícia per als cristians: Jesús ha vingut al nostre encontre per estimar-nos. No només no ens pren res, sinó que ens ho dóna tot. Podríem dir que tampoc Ell no «es queda enrere», tot al contrari, ens ofereix la seva vida. Doncs bé, el repòs que es proposa als deixebles és aquesta abraçada d’amor de Déu. Es tracta d’un amor que cal acollir i viure, una comunió que cal viure junts els germans i germanes. L’Església viu ja des d’ara el dia del «repòs», el «setè dia», quan Déu regnarà amb amor sobre tots. L’autor té raó d’exhortar els creients perquè entrin, de pressa, en el repòs: «Per tant, afanyem-nos a entrar en aquest lloc de repòs, perquè ningú caigui arrossegat pel mateix exemple de desobediència». En efecte, entrar en «el repòs» significa prendre part en la vida de la comunitat. El lligam que l’autor estableix entre el «repòs» i la «casa» recorda el do que els cristians reben quan formen part de la comunitat cristiana, on son estimats i custodiats. L’autor té ben present en aquest context, l’elogi de la Paraula de Déu, veritable i ferm fonament sobre el qual s’edifica la casa. No es tracta d’un fonament que es posa una vegada i per sempre. La Paraula de Déu és viva perquè cada dia, si és escoltada, «fonamenta de nou» la comunitat. Nodreix, de fet, els creients amb un aliment sempre nou, adaptat a tota edat espiritual, i els sosté per tal que sàpiguen eradicar el mal i edificar el bé. L’autor la lloa: «la Paraula de Déu és viva i eficaç. És més penetrant que una espasa de dos talls: arriba a destriar l’ànima i l’esperit, les articulacions i el moll dels ossos; discerneix les intencions i els pensaments del cor». La Paraula de Déu ens comprèn molt més del que ens comprenem a nosaltres mateixos. Per això el creient és convidat a confiar-se a ella si vol conèixer la profunditat del seu cor. I l’ha d’escoltar si desitja viure la pau i la salvació per si mateix i pel món. Efectivament, en l’Escriptura és Déu mateix qui parla als seus, també a nosaltres. La Paraula és llum per als nostres passos i per a tots aquells que es deixen illuminar per ella: «En tot el món creat no hi ha res que Déu no vegi clarament: tot és nu i descobert davant els ulls d’aquell a qui hem de donar comptes».
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
