LA PREGÀRIA CADA DIA

Pregària amb els sants
Paraula de déu cada dia

Pregària amb els sants

Memòria de Sant Bonifaci, bisbe i màrtir. Anuncià l'Evangeli a Alemanya i fou occit mentre celebrava l'Eucaristia (+754). Llegir més

Libretto DEL GIORNO
Pregària amb els sants
Dimecres 5 de juny

Memòria de Sant Bonifaci, bisbe i màrtir. Anuncià l’Evangeli a Alemanya i fou occit mentre celebrava l’Eucaristia (+754).


Lectura de la Paraula de Déu

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Vosaltres sou llinatge escollit,
sacerdoci reial, nació santa,
poble que Déu s’ha reservat
per a proclamar les seves meravelles.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Hebreus 4,14-16; 5,1-10

Així, doncs, mantinguem ferma la fe que professem, ja que en Jesús, el Fill de Déu, tenim el gran sacerdot que ha travessat els cels.
No tenim pas un gran sacerdot incapaç de compadir-se de les nostres febleses: ell, de manera semblant a nosaltres, ha estat provat en tot, encara que sense pecar. Per tant, acostem-nos confiadament al tron de la gràcia de Déu, perquè es compadeixi de nosaltres, ens mostri el seu favor i ens concedeixi, quan sigui l'hora, l'ajuda que necessitem.
Tot gran sacerdot, pres d'entre els homes, està destinat a oficiar a favor dels homes davant de Déu, oferint dons i sacrificis pels pecats. I és capaç de ser indulgent amb els qui pequen per ignorància o per error, ja que ell mateix experimenta per totes bandes la feblesa. Per això ha d'oferir sacrificis pels seus propis pecats igual que pels pecats del poble. I ningú no es pot apropiar l'honor de ser gran sacerdot: és Déu qui el crida, tal com va cridar Aaron.
Tampoc el Crist no es va atribuir a ell mateix la glòria de ser gran sacerdot, sinó que l'ha rebuda del qui li va dir: Tu ets el meu Fill; avui jo t'he engendrat. I també diu en un altre lloc: Ets sacerdot per sempre com ho fou Melquisedec. Ell, Jesús, durant la seva vida mortal s'adreçà a Déu, que el podia salvar de la mort, pregant-lo i suplicant-lo amb grans clams i llàgrimes. Déu l'escoltà per la seva submissió. Així, tot i que era el Fill, aprengué en els sofriments què és obeir, i, arribat a la plenitud, s'ha convertit en font de salvació eterna per a tots els qui l'obeeixen. Déu l'ha proclamat gran sacerdot com ho fou Melquisedec.

 

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Vosaltres sereu sants,
perquè jo sóc sant, diu el Senyor.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

La segona part de la carta s’obre amb una afirmació en vistes a reconfortar els lectors cristians que viuen moments difícils degut a la forta oposició d’ambients hostils a l’Evangeli. L’autor els escriu dient-los: «tenim el gran sacerdot que ha travessat els cels». El títol de «gran sacerdot», atribuït a Jesús anteriorment (2,17), ara és desenvolupat més àmpliament. Sembla urgent reforçar la confiança dels cristians en l’ajut que ve de Déu. Per això la carta convida els creients a apropar-nos amb confiança i sense por al Senyor, amb la certesa de ser escoltats perquè tenim un «gran sacerdot» que ens comprèn, més encara, que és ple de compassió per nosaltres i sap presentar davant Déu les nostres vides, les quals de vegades passen per moments molt durs. Jesús coneix prou bé les nostres dificultats i la nostra feblesa. Ell mateix «ha estat provat en tot, encara que sense pecar». La seva compassió per nosaltres —insisteix la carta— neix del fet que Ell ha vingut a habitar enmig nostre i ha conegut en la seva pròpia carn la nostra feblesa, excepte el pecat. Així i tot, no ens ha menystingut. Tot al contrari, ha fet seva la nostra feblesa per tal d’alliberar-nos-en. Podríem dir que ha sabut comprendre-la des de dins estant. En la seva gran compassió l’ha portada amb el seu cos fins al cel. I l’autor exhorta: «Per tant, acostem-nos confiadament al tron de la gràcia de Déu». Serem no només escoltats sinó auxiliats i ajudats per Déu. L’autor introdueix Jesús en la tradició dels sacerdots, que reben el ministeri per vincles familiars. No el situa dins la descendència de Moisès, Isaïes, Jeremies, Ezequiel o altres profetes, sinó en la de Aaron. Jesús ha estat constituït sacerdot, rebent com a herència de Déu — del qual ha estat generat com a fill (1,4ss)— aquest ministeri. Per aquest motiu afirma que no ha estat Ell mateix que s’ha atribuït «la glòria de ser gran sacerdot», sinó que li ha estat confiada per Aquell que li ha dit: «Tu ets el meu Fill; avui jo t’he engendrat». I Jesús ha exercit el seu sacerdoci en aquesta terra, «durant la seva vida mortal», adreçant-se a Déu «que el podia salvar de la mort, pregant-lo i suplicant-lo amb grans clams i llàgrimes». L’autor s’atura en la gratuïtat absoluta de l’amor de Jesús per nosaltres: «Així, tot i que era el Fill, aprengué en els sofriments què és obeir». La compassió és la raó del ministeri de l’amor: ha vingut entre nosaltres per salvar-nos. Com tot sacerdot, «pres d’entre els homes, està destinat a oficiar a favor dels homes davant de Déu, oferint dons i sacrificis pels pecats». El més extraordinari d’aquest ministeri rau en el fet que mentre qualsevol altre sacerdot, pres també d’entre els homes, està marcat pel pecat, Jesús, encara que n’era immune, ha estat constituït per Déu com si no ho fos per tal que nosaltres fóssim alliberats del pecat del qual Ell n’era plenament exempt. I tot per l’amor que ens té. L’extraordinària «pietat» de Jesús continua obrint-nos el cel.

PARAULA DE DÉU CADA DIA: EL CALENDARI

La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).

Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".

Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.

Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).

La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.