Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jo sóc el bon pastor,
les meves ovelles escolten la meva veu,
i hi haurà un sol ramat i un sol pastor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Hebreus 5,11-14
Encara tenim molt a dir sobre això, i l'explicació es presenta difícil, ja que us heu tornat indolents a l'hora d'escoltar. Després de tant de temps, ja hauríeu de ser mestres i, en canvi, encara necessiteu que us tornin a ensenyar les primeres nocions de la revelació de Déu; heu arribat fins al punt que us torna a convenir llet en comptes d'aliment sòlid. I els qui s'alimenten de llet són incapaços de conèixer allò que és just, ja que només són uns infants. L'aliment sòlid, en canvi, és propi de gent adulta, que, gràcies a l'experiència, tenen els sentits avesats a destriar entre el bé i el mal.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Us dono un manament nou:
que us estimeu els uns als altres.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
L’autor de la carta acaba d’afirmar que Jesús és sacerdot segons l’ordre de Melquisedec. Abans d’explicar què significa aquest misteriós títol, recorda als lectors la necessitat d’escoltar atentament tot el que dirà per tal que ho puguin entendre. Sembla una crida molt oportuna fins i tot per nosaltres, sovint distrets i no gaire disposats a escoltar atentament. Amb molta facilitat ens deixem perdre pel costum de no aturar-nos, no escoltar ni tampoc reflexionar. Entre altres coses, els ritmes frenètics de la mateixa vida quotidiana ens trasbalsen. Sovint s’intensifica el replegament sobre un mateix. Aquest mal costum sovint es reflecteix en la mateixa vida de l’Església. Sabem però, que si no hi ha escolta com diu Pau no hi ha fe. És obvi que no n’hi ha prou en escoltar físicament la Paraula de Déu, és necessari escoltar-la interiorment, deixant que el Senyor toqui el nostre cor. Per aquesta raó, l’autor condemna la poca disponibilitat en l’escolta i per tant en l’obediència als suggeriments de l’Esperit de Déu. En aquest cas, ser infant com ens ho recorda l’autor no significa ser «petit» en un sentit evangèlic, com tots aquells que escolten la Paraula de Déu sense posar-hi obstacles, sinó assemblar-se a aquells infants impertinents que volen imposar a tota costa els seus capricis. Veritablement es tracta d’alguna cosa semblant al que passa amb els adults quan estan segurs de les seves pròpies tradicions, de les seves conviccions i les volen imposar als altres, i fins i tot al Senyor. Tots aquests són infants capritxosos. Si l’autor presenta aquesta carta com a «llet» i no pas com a «aliment sòlid» ho fa amb la saviesa pastoral de qui, com a bona mare, vol fer créixer el propi fill amb paciència i diligència fins que el seu cor i la seva ment estiguin preparats per a rebre un aliment més sòlid i contundent. No hem d’oblidar que la maduresa, segons l’Evangeli, no és l’orgull de l’autosuficiència sinó l’escolta confiada del Senyor. L’aliment sòlid de la revelació de Déu només pot ser acollit si el cor i la ment estan disposats a deixar-se nodrir per la Paraula de Déu.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
