Memòria de l'apòstol Bernabé, company de Pau a Antioquia i en el primer viatge Apostòlic. Llegir més
Memòria de l’apòstol Bernabé, company de Pau a Antioquia i en el primer viatge Apostòlic.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Si morim amb ell també viurem amb ell,
si som constants amb ell, amb ell regnarem.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Fets dels Apòstols 11,19-26
Els qui s'havien dispersat amb motiu de la persecució que va seguir a la mort d'Esteve, van arribar fins a Fenícia, Xipre i Antioquia, sense predicar la paraula a ningú més que als jueus; tanmateix, n'hi havia alguns de Xipre i de Cirene que, en arribar a Antioquia, anunciaven també als grecs la bona nova de Jesús, el Senyor. I com que la mà del Senyor era amb ells, un gran nombre de persones van creure i es convertiren al Senyor.
Quan aquestes noves van arribar a oïda de l'església de Jerusalem, enviaren Bernabé a Antioquia. Tan bon punt Bernabé hi arribà i veié els fruits de la gràcia de Déu, se'n va alegrar i els encoratjava tots a mantenir-se fidels al Senyor amb cor decidit, ja que ell era un home bo i ple de l'Esperit Sant i de fe. Així molta gent fou guanyada per al Senyor. Llavors Bernabé se'n va anar a Tars a buscar Saule; el va trobar i se l'endugué a Antioquia. Durant un any sencer van viure en aquella comunitat i instruïen molta gent. Fou a Antioquia on per primera vegada els deixebles van rebre el nom de cristians.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Si morim amb ell també viurem amb ell,
si som constants amb ell, amb ell regnarem.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Avui l’Església fa memòria de Bernabé. Encara que no era un dels Dotze, Bernabé va rebre el títol d’apòstol a causa de l’important paper que va exercir en la primera comunitat cristiana. Natiu de Xipre, Josep, anomenat Bernabé, és a dir «fill de la consolació», va vendre el camp de la seva propietat i va entregar als apòstols els diners recollits. Amb aquest gest va demostrar haver entès que només qui es despulla de les seves riqueses segueix a Crist i coopera en l’edificació d’una comunitat d’amor. Els apòstols el van elegir i el van enviar a Antioquia, tercera capital de l’imperi romà, on l’Evangeli havia estat predicat no només als jueus, sinó també als pagans. Per primera vegada, la comunitat no estava formada només de deixebles d’origen jueu. Precisament en aquella ciutat els deixebles de Jesús van ser anomenats per primera vegada «cristians», probablement perquè la notable afluència de pagans distingia marcadament aquesta nova comunitat de les comunitats jueves. Una de les grans ciutats de l’Imperi veia néixer enmig de la seva vida complexa i convulsa, una nova llum que donava esperança a molts. Bernabé, en tenir coneixença de la conversió de Pau, el va convidar a Antioquia per testimoniar davant de tots l’encontre que havia tingut amb Crist. I el va portar a Jerusalem per presentar-lo als altres apòstols i per defensar la predicació de l’Evangeli als pagans sense sotmetre’ls a la circumcisió. Bernabé va emprendre amb Pau el primer gran viatge apostòlic portant també Joan Marc, el seu nebot, encara jove testimoni de la passió del Senyor. La comunitat cristiana, obedient a l’acció de l’Esperit, es va deixar guiar més enllà dels límits de la mateixa ciutat per comunicar l’Evangeli fins als confins de la terra. En el concili de Jerusalem, amb l’apòstol Pau va defensar l’evangelització dels pagans. Diu la tradició que, després d’haver predicat també a Roma i a Milà, va anar a Salamina on va morir màrtir. El seu testimoni assenyala la urgència, també avui, de comunicar novament l’Evangeli fins als confins de la terra i en els nous horitzons humans, ètics i socials que s’obren davant nostre a l’inici del millenni. L’exemple de Bernabé ens impulsa a recórrer aquests nous camins únicament amb l’ajuda de l’Evangeli i la companyia del Senyor. La missió de l’Església no neix de projectes humans o de l’afany d’expansió. L’Esperit del Senyor, que Jesús havia promès als apòstols i als qui serien seguidors seus, empeny els deixebles de cada època perquè recorrin els camins del món i els dels cors per comunicar l’Evangeli de l’amor. També avui la comunitat cristiana s’ha de posar a l’escolta de l’Evangeli i sentirà encara la veu que diu: «Separeu-me Bernabé i Saule per a dedicar-los a l’obra a què els he cridat». I cadascú pot aplicar-se aquesta invitació del Senyor.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
