LA PREGÀRIA CADA DIA

Pregària amb els sants
Paraula de déu cada dia
Libretto DEL GIORNO
Pregària amb els sants
Dimecres 12 de juny


Lectura de la Paraula de Déu

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Vosaltres sou llinatge escollit,
sacerdoci reial, nació santa,
poble que Déu s’ha reservat
per a proclamar les seves meravelles.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Hebreus 8,1-5

El punt central de la nostra exposició és que tenim un gran sacerdot que s'ha assegut en el cel, a la dreta del tron de la majestat divina; ell és el ministre que oficia en el santuari, en el veritable tabernacle, aquell que no van erigir els homes, sinó Déu mateix.
Tot gran sacerdot està destinat a oferir dons i sacrificis; per això també calia que aquest gran sacerdot tingués alguna cosa per oferir. De fet, si ell estigués a la terra, ni tan sols seria sacerdot, perquè aquí ja hi ha els qui presenten les ofrenes prescrites per la Llei. Ara bé, aquests sacerdots celebren un culte que és tan sols imitació i ombra de les realitats celestials. Així ho trobem en l'oracle diví manifestat a Moisès quan anava a construir el tabernacle, i que diu: Mira bé i fes-ho tot igual al model que et mostro aquí a la muntanya.

 

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Vosaltres sereu sants,
perquè jo sóc sant, diu el Senyor.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

L’autor, continuant la seva reflexió sobre la centralitat de Crist, el nou «gran sacerdot» de l’Església, afirma que Jesús duu a terme aquesta missió no pas a la terra sinó en el cel: «Tenim un gran sacerdot que s’ha assegut en el cel, a la dreta del tron de la majestat divina; ell és el ministre que oficia en el santuari, en el veritable tabernacle, aquell que no van erigir els homes sinó Déu mateix». Ens trobem en una nova dimensió cultual: Jesús no és un sacerdot a la manera dels levítics que oficiaven en el temple per tal d’oferir a Déu coses de la terra. Al contrari —segueix la carta—, Jesús no hauria pogut ser sacerdot a la terra, ja que en el temple s’havien d’oferir les oblacions i les prescripcions exigides per la Llei, mentre que Jesús s’ha ofert Ell mateix i una vegada per sempre, inaugurant així un nou culte segons les lleis del cel. Probablement l’autor reprèn les imatges del santuari celestial que trobem en la literatura apocalíptica molt difoses en el seu temps. Però ja en el llibre de la Saviesa es remarca que el temple de Jerusalem és un «model del tabernacle sant que (Tu Déu) havies preparat des d’un principi» (Sv 9,8). Alguns rabins fins i tot pensaven que el santuari celestial estava situat pròpiament davant del terrenal, i que entre el servei dels àngels en el cel i el dels sacerdots aquí a la terra existia una estreta correspondència. Certament, hi ha un lligam entre el culte de la terra i el culte del cel. La carta afirma que Jesús és el gran sacerdot del veritable tabernacle, aquell que acull tant la terra com el cel, mentre que els sacerdots del temple només servien en un santuari que tan sols era una figura del primer. I si el tabernacle de Moisès era una simple obra dels homes, Déu ha erigit en Crist el veritable tabernacle, el temple sant i definitiu: la comunitat dels creients. Per aquesta raó l’aliança entre Déu i els homes, per mitjà de Jesús «gran sacerdot» és molt més superior a la que la precedia. Les «promeses» d’aquesta nova aliança són extraordinàries perquè porten el cel a la terra, instauren un temps nou i creen un nou poble que testimonia la salvació de Déu. Jeremies ja havia parlat de les quatre promeses futures: «Aquesta és l’Aliança que jo pactaré amb el casal d’Israel després d’aquells dies, diu el Senyor: Posaré les meves lleis en el seu interior, les escriuré en el seu cor. Llavors jo seré el seu Déu i ells seran el meu poble. Ja no caldrà que ningú instrueixi el seu veí ni el seu germà dient: «Coneix qui és el Senyor», perquè tots em coneixeran, des del més petit fins al més gran. Perdonaré les seves culpes, no em recordaré més dels seus pecats». En aquest nou temps inaugurat per Crist, la llei ja no està escrita sobre pedres, com ho fou en el Sinaí, sinó en els cors dels deixebles i a través de l’Esperit Sant difós en els seus cors, i aquests viuran en una comunió profunda amb Déu i amb els germans, i esdevindran el nou poble de Déu que dóna testimoni d’amor i perdó per a tothom.

PARAULA DE DÉU CADA DIA: EL CALENDARI

La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).

Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".

Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.

Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).

La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.