LA PREGÀRIA CADA DIA

Pregària per l'Església
Paraula de déu cada dia
Libretto DEL GIORNO
Pregària per l'Església
Dijous 13 de juny


Lectura de la Paraula de Déu

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Jo sóc el bon pastor,
les meves ovelles escolten la meva veu,
i hi haurà un sol ramat i un sol pastor.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Hebreus 9,1-14

La primera aliança tenia un ritual per al culte i un santuari terrenal. El tabernacle que es va construir tenia una primera estança, anomenada «el lloc sant», on hi havia el canelobre, la taula i els pans d'ofrena. Passada la segona cortina, hi havia l'altra estança del tabernacle, que s'anomenava «el lloc santíssim» i que contenia un altar d'or, per a cremar-hi l'encens, i l'arca de l'aliança, tota recoberta d'or. Dins l'arca hi havia una gerra d'or plena de mannà, la vara d'Aaron i les taules de l'aliança. Damunt l'arca hi havia els querubins que assenyalaven la presència gloriosa de Déu i que amb les ales feien ombra sobre la coberta de l'arca. Però ara no és el moment de parlar-ne en detall.
Disposat tot tal com hem dit, els sacerdots entren sempre que cal a la primera estança del tabernacle per dur-hi a terme les funcions del culte, però a la segona tan sols hi entra el gran sacerdot una vegada l'any, i no deixa mai d'oferir la sang pels seus propis pecats i pels del poble. Amb això l'Esperit Sant ha volgut fer comprendre que, mentre subsisteix el primer tabernacle, encara no s'ha manifestat el camí d'accés al santuari. El primer tabernacle és, doncs, un símbol referit al temps present; allí s'ofereixen dons i sacrificis incapaços de portar a la plenitud la consciència dels qui tributen aquell culte. Els seus ritus terrenals, basats en menjars, begudes i purificacions diverses, han estat imposats fins al moment de la renovació.
Però Crist ha vingut com a gran sacerdot del món futur que ara comença i ha entrat al santuari a través del tabernacle més gran i més perfecte, no fet per mans d'home, ja que no pertany al món creat. Hi ha entrat una vegada per sempre, sense servir-se de la sang de bocs i de vedells, sinó valent-se de la seva pròpia sang; així ens ha redimit per sempre més. La sang dels bocs i dels vedells i la cendra de la vedella, aspergida sobre els qui són impurs, els santifica i purifica corporalment. Però la sang de Crist, que per l'Esperit etern s'ha ofert ell mateix a Déu com a víctima sense cap defecte, amb molta més raó purificarà la nostra consciència de les obres que porten la mort, i podrem donar culte al Déu viu.

 

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Us dono un manament nou:
que us estimeu els uns als altres.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

La carta prossegueix la seva reflexió sobre el sentit nou del gran sacerdoci de Crist respecte a l’antic. En els primers versets descriu molt breument el tabernacle de l’aliança que Moisès va fer preparar segons les indicacions que havia rebut a la muntanya (8,5). Aquest, que va existir en la primera aliança, era una prefiguració de tot el que Déu realitzaria en plenitud amb el Crist. El tabernacle de la presència de Déu ens diu ja alguna cosa de la nova i futura aliança que es realitzaria en el nou «temple», Jesús. Jesús mateix afirma que no ha vingut a abolir sinó a completar la Llei. La tenda de l’antiga aliança es dividia en dues parts: el «Sant» i el «Sant dels Sants», en el qual entrava només el gran sacerdot una vegada a l’any. La carta accentua la separació que hi havia entre aquestes dues parts: en el «Sant» s’hi trobaven les coses simples de la vida de cada dia, és a dir, el canelobre, la taula i els pans d’ofrena, mentre que el «Sant dels Sants» és una estança sense cap tipus d’objecte que evoca la santedat de Déu. L’autor descobreix en la primera estança una imatge de la terra, mentre que en el «Sant dels Sants», la imatge del cel. Fins i tot per als ministres existia aquesta distinció: en la primera estança hi podien entrar tots els sacerdots, mentre que en la segona només el gran sacerdot i un cop l’any, després d’haver ofert un sacrifici cruent i aspergint la sang en el propiciatori. Aquest ritual mostrava que «encara no s’ha manifestat el camí d’accés al santuari» del cel. Només amb Jesús es verifica un canvi complert del sacerdoci i de la Llei (7,12). L’autor des de l’inici fins ara ha afirmat que Jesús, constituït «gran sacerdot», ha penetrat els cels (4,14) i s’ha ofert Ell mateix una vegada per sempre (7,27); per tant ha pres posició a la dreta del tron de la majestat (8,1), i ha esdevingut ministre del veritable tabernacle fet per Déu i no pas pels homes (8,2). Ell porta els dons «reials» (vegeu 10,1), i realitza les promeses del nou pacte (8,6) que consisteixen en la remissió dels pecats i en la definitiva unió amb Déu. Ell mateix pot procurar aquests béns ja que exerceix un ministeri sacerdotal no pas en l’estret espai d’un tabernacle terrenal sinó en el «tabernacle més gran i més perfecte, no fet per mans d’home, ja que no pertany al món creat». I com a «gran sacerdot» no ha pogut entrar en el «lloc santíssim» sense «oferir la sang» (9,7). En efecte, Ell hi ha entrat amb la sang, però no pas segons la manera antiga, amb sang d’animals. Jesús ha entrat en el santuari amb la seva pròpia sang. Els deixebles, acollits en aquest misteri de salvació, ja des d’ara entren amb Ell en el Sant dels Sants.

PARAULA DE DÉU CADA DIA: EL CALENDARI

La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).

Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".

Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.

Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).

La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.