LA PREGÀRIA CADA DIA

Pregària per la pau
Paraula de déu cada dia
Libretto DEL GIORNO
Pregària per la pau
Dilluns 17 de juny


Lectura de la Paraula de Déu

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Aquest és l’Evangeli dels pobres,
l’alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Hebreus 10,19-31

Per tant, germans, tenim plena llibertat d'entrar al santuari gràcies a la sang de Jesús; ell ha inaugurat per a nosaltres un camí nou i viu, que passa a través de la cortina del lloc santíssim, és a dir, a través de la seva humanitat. En ell tenim un gran sacerdot posat al capdavant de la casa de Déu. Acostem-nos-hi amb cor sincer i fe plena, ja que el nostre cos ha estat rentat amb aigua que purifica, i els nostres cors, netejats de tota consciència de culpa. Mantinguem indefectible l'esperança que professem: Déu compleix fidelment les seves promeses. Vetllem els uns pels altres per animar-nos a l'amor fratern i a les bones obres. No deixem d'assistir a les reunions comunitàries, com alguns han pres per costum; més aviat exhortem-nos els uns als altres. I més ara, que veieu que s'acosta el darrer dia.
Perquè, si després d'haver rebut el ple coneixement de la veritat pequem voluntàriament, ja no ens queda cap sacrifici que expiï els pecats, sinó tan sols l'espera terrible del judici i del foc ardent que consumirà els enemics. Quan algú viola la Llei de Moisès, ha de ser condemnat a mort sense pietat, sota la declaració de dos o tres testimonis; penseu, doncs, de quin gravíssim càstig es farà mereixedor el qui haurà trepitjat el Fill de Déu, haurà profanat la sang de l'aliança que l'havia santificat i haurà ultratjat l'Esperit de la gràcia. Prou coneixem el qui ha dit: A mi em toca de passar comptes: jo donaré la paga. I encara: El Senyor judicarà el seu poble. És terrible caure en mans del Déu viu!

 

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

El Fill de l’home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Havent conclòs el tractament doctrinal de Jesús com a «gran sacerdot», ara l’autor recorda als creients les conseqüències que cal extreure’n. La unió amb la «carn» de Crist, amb el seu Cos, ens dóna accés al santuari on Ell ha entrat. En aquestes paraules és fàcil d’intuir que l’autor està parlant de l’Eucaristia entesa com el camí més directe per entrar en el santuari, és a dir per a trobar-nos directament i personalment amb el Senyor. La comunió amb el Cos de Crist és, en efecte, comunió directa amb Déu i per tant amb els germans. L’autor utilitza el terme «parresia», que segons el context de la Grècia antiga significava «la llibertat de dir totes les coses», és a dir el ple dret de ser ciutadà de la ciutat. Rebre el dret de «parresia» significa tenir la plena llibertat de dirigir-se a Déu sense intermediaris i, per tant, poder parlar amb Ell amb plena confiança de fills. Aquest és el camí que Jesús ha obert per tots nosaltres i la carta ens exhorta a recorre’l sense cap temor: «Acostem-nos-hi amb cor sincer i fe plena, ja que el nostre cos ha estat rentat amb aigua que purifica, i els nostres cors, netejats de tota consciència de culpa». Viure en comunitat, participant de la sagrada Litúrgia, en comunió fraterna, en l’amor pels més pobres, en el compromís perquè la vida de tots sigui més serena, tot això, significa recórrer el camí que Jesús ha obert per nosaltres. Per aquest motiu, la carta exhorta els creients a animar-se els uns als altres a «l’amor» i a ser generosos en les «bones obres». Els qui deixen d’assistir a les reunions comunitàries són advertits que d’aquesta manera s’allunyen del santuari, és a dir, de Déu mateix. El perill d’apostasia, és a dir, de l’abandonament de la fe, abans que una qüestió teòrica és un problema del cor, o més be dit, de confiar la pròpia vida al Senyor. Cal entendre que l’abandonament de la fe no ve de forma imprevista. Comença quan anem aplaçant les reunions, quan anem creant silencis fins al punt que mica a mica es trenca la comunió. D’aquesta manera —adverteix la carta— «trepitgem el Fill de Déu» i «ultratgem l’Esperit de la gràcia». Desgraciadament la prevaricació pot esdevenir irremeiable. Es tracta d’una tragèdia per aquells que s’hi deixen arrossegar.

PARAULA DE DÉU CADA DIA: EL CALENDARI

La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).

Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".

Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.

Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).

La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.