LA PREGÀRIA CADA DIA

Pregària amb Maria, mare del Senyor
Paraula de déu cada dia
Libretto DEL GIORNO
Pregària amb Maria, mare del Senyor
Dimarts 18 de juny


Lectura de la Paraula de Déu

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

L’Esperit del Senyor és sobre teu,
el qui naixerà de tu serà sant.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Hebreus 10,32-39

Recordeu-vos d'aquells primers temps, quan tot just havíeu rebut la llum i ja vau sostenir un combat fort i dolorós; els uns us convertíreu en espectacle per a la gent quan sofríreu oprobis i persecucions, els altres us vau fer solidaris dels qui patien aquests maltractaments. Vau compartir els sofriments dels presos i vau acceptar amb goig que us espoliessin dels vostres béns, sabent que posseïu altres béns millors, que duren per sempre. Per tant, no perdeu la vostra valentia, ja que per ella rebreu una gran recompensa.
Us cal molta constància per a complir la voluntat de Déu i obtenir així el que ell ha promès. Perquè d'aquí a un moment, tan sols un moment, vindrà el qui ha de venir, no tardarà. El meu just viurà per la fe, però si es fa enrere no m'hi complauré. Nosaltres no som dels qui es fan enrere i es perden, sinó dels qui creuen i se salven.

 

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Aquí tens, Senyor, els teus servents:
que es compleixi en nosaltres la teva Paraula.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Comença la tercera part de la carta. L’autor exhorta els cristians a la constància i perseverança en la vida cristiana. Les comunitats d’aquell temps passaven per moments particularment difícils, assetjades per no poques dificultats. Evidentment es donaven casos d’alguns errors i el seu testimoniatge havia minvat, potser per un cristianisme viscut d'una manera més individualista i, per tant, menys significatiu i poc profètic. L’autor recorda a aquests cristians el fervor que havien tingut en el temps de la seva conversió, quan afrontaven amb coratge tots els sacrificis que feien per donar testimoni de l’Evangeli: no només no es feien enrere davant les dificultats i els perills sinó que els afrontaven junts «amb goig». Els recorda que «els uns us convertíreu en espectacle per a la gent quan sofríreu oprobis i persecucions», i que vivien una profunda solidaritat els uns vers els altres: «Vau compartir els sofriments dels presos i vau acceptar amb goig que us espoliessin dels vostres béns». La raó última d’aquesta valentia estava en la convicció que posseïen «altres béns millors, que duren per sempre». Probablement el fervor inicial —l’Apocalipsi en diria: l’entusiasme del «primer amor» (Ap 2,4)— s’havia refredat, i havia estat substituïda per una actitud passiva en el seguiment de l’Evangeli, un esperit resignat davant les dificultats sobrevingudes. Tot i que no visquem en situacions adverses com els cristians d’aquells temps també nosaltres coneixem prou bé aquest tipus de concessió. No resulta massa difícil deixar-se dominar per la resignació i l’immobilisme, típics d’una cultura egocèntrica i consumista que erosionen des de dins la força profètica de l’Evangeli. Els cristians acaben per no tenir esperança i en conseqüència deixen de treballar per un món nou, més solidari i menys violent. L’autor ens exhorta a redescobrir la virtut de la constància, és a dir, a perseverar en el seguiment de l’Evangeli i no abandonar la «parresia», aquella confiança en Déu que representa la veritable força del creient i que permet restar ferm fins i tot en un món hostil a l’Evangeli i als que el segueixen.

PARAULA DE DÉU CADA DIA: EL CALENDARI

La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).

Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".

Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.

Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).

La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.