LA PREGÀRIA CADA DIA

Memòria de sant Romuald (950-1027), anacoreta i pare dels monjos camaldolesos.

Lectura de la Paraula de Déu

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Vosaltres sou llinatge escollit,
sacerdoci reial, nació santa,
poble que Déu s’ha reservat
per a proclamar les seves meravelles.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Hebreus 11,1-16

Creure és posseir anticipadament allò que esperem, és conèixer realitats que no veiem. Els antics han merescut per la fe el testimoni de l'Escriptura.
Gràcies a la fe, comprenem que tot l'univers va ser creat per la paraula de Déu i que, per tant, allò que veiem no prové de simples aparences.
Gràcies a la fe, Abel va oferir a Déu un sacrifici millor que el de Caín. Per aquesta fe, Abel va rebre el testimoni que era just, ja que Déu va acceptar els dons que li oferia. Ell va morir, però la seva fe encara parla.
Gràcies a la fe, Henoc va ser endut de la terra sense passar per la mort, i ningú no el va trobar, perquè Déu se l'havia endut. Abans que se l'endugués, l'Escriptura dóna testimoni que era agradable a Déu. Ara bé, sense la fe és impossible de ser-li agradable, perquè el qui s'acosta a Déu ha de creure que existeix i que recompensa els qui el cerquen.
Gràcies a la fe, Noè, advertit per l'oracle diví d'allò que encara no veia, pres d'un sant temor, va construir l'arca per salvar la seva família. Així va condemnar el món i va heretar la justícia pròpia dels qui creuen.
Gràcies a la fe, Abraham, cridat per Déu, va obeir i se n'anà cap al país que havia de rebre en herència. Abraham sortí sense saber on anava. Gràcies a la fe, va residir com a estranger a la terra promesa, vivint en tendes amb Isaac i Jacob, hereus com ell de la mateixa promesa. És que esperava aquella ciutat ben fonamentada que té Déu mateix com a arquitecte i constructor.
Gràcies a la fe, també Sara, que era estèril, va obtenir la capacitat de fundar un llinatge, tot i que li havia passat l'edat; és que va posar la confiança en el qui havia fet la promesa. Per això, d'un sol home, Abraham, que ja era a les portes de la mort, en nasqué una descendència tan nombrosa com les estrelles del cel i com els grans de sorra de la vora de la mar.
Tots aquests moriren en la fe, sense haver obtingut allò que Déu els prometia, sinó veient-ho i saludant-ho de lluny, i reconeixent que eren estrangers i forasters a la terra. Els qui parlen així mostren clarament que busquen una pàtria. I no es refereixen a la pàtria d'on havien sortit, perquè sempre haurien tingut l'ocasió de tornar-hi. Aspiren, per tant, a trobar-ne una de millor, la pàtria celestial. Per això Déu no s'avergonyeix d'anomenar-se el seu Déu, ja que els ha preparat una ciutat.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Vosaltres sereu sants,
perquè jo sóc sant, diu el Senyor.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

La carta submergeix el lector en la llarga història de fe, iniciada en els temps antics, amb la finalitat que se’n senti partícip. La llarga llista d’exemples de fe ajuda el lector a acollir la riquesa d’aquesta història i a no abandonar-la. La fe —tal i com la defineix l’autor— no és un exercici abstracte, sinó «posseir anticipadament allò que esperem, és conèixer realitats que no veiem». La fe és la certesa de posseir des d’ara aquella «pàtria celestial» (11,13.16) vers la qual ens dirigim. Més encara, la fe fa posseir fins a tal punt allò que esperem que ella mateixa és la prova de tot allò que no veiem. De tota la resta, l’autor diu: «Gràcies a la fe, comprenem que tot l’univers va ser creat per la paraula de Déu i que, per tant, allò que veiem no prové de simples aparences». Les coses visibles, tot el creat i les vivències d’aquest món han estat creades per la Paraula, la qual essent invisible, té encara la força per crear. La història dels creients ha estat formada per la fe, a partir de la d’Abel, el qual va oferir a Déu un sacrifici més preuat que el del seu germà Cain. La seva història fa referència a la de Jesús, el qual va oferir el sacrifici millor de tots els que podien oferir els sacerdots de l’antiga aliança. Després segueix Henoc que va ser endut de la terra: «Henoc va plaure al Senyor i fou traslladat al cel; és un exemple de fidelitat per a totes les generacions» (Sir 44,16). És un model de fe perquè estava proper a Déu i per aquest motiu va obtenir el premi de ser endut al seu costat. També trobem Noè, la seva fe va consistir en una ferma confiança en les promeses de Déu. Com ell, també nosaltres hem estat ensenyats a «conèixer realitats que no veiem» (11, 1), i a semblança d’ell, hem de seguir els manaments de Déu malgrat ens costi comprendre’ls. L’obediència de Noè va significar la salvació per a molts i al mateix temps va manifestar la condemna d’aquells que no volien creure. Jesús ho recorda: «Tal com van ser els dies de Noè, així serà la vinguda del Fill de l’home. Els dies abans del diluvi anaven menjant i bevent, i prenent muller i marit, fins al dia mateix que Noè va entrar a l’arca; no es van adonar de res fins que va venir el diluvi i se’ls endugué tots» (Mt 24,37-39). També Abraham va ser un home de fe: va obeir amb promptitud a la crida de Déu i va deixar la seva terra per anar a la que Déu prometia. I quan hi va arribar no s’hi va establir ja que «esperava aquella ciutat ben fonamentada que té Déu mateix com a arquitecte i constructor» (11,10). De la fe d’Abraham ha sorgit una descendència «tan nombrosa com les estrelles del cel i com els grans de sorra de la vora del mar», és a dir, la multitud de creients que confien en Déu i esperen la pàtria que els ha promès i que ja des d’ara viuen anticipadament. En efecte: «Tots aquests moriren en la fe, sense haver obtingut allò que Déu els prometia, sinó veient-ho i saludant-ho de lluny, i reconeixent que eren estrangers i forasters a la terra» (11,14). Per a ells el Senyor ha preparat una ciutat ben fonamentada.