L'Església d'Occident i l'Església d'Orient recorden el naixement de Joan Baptista, el «més gran d'entre els nascuts de dona», que va preparar el camí del Senyor. Llegir més
L’Església d’Occident i l’Església d’Orient recorden el naixement de Joan Baptista, el «més gran d’entre els nascuts de dona», que va preparar el camí del Senyor.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest és l’Evangeli dels pobres,
l’alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Lluc 1,57-66.80
Quan se li va complir el temps, Elisabet tingué un fill. Els veïns i els parents sentiren a dir que el Senyor li havia mostrat el seu amor, i tots la felicitaven.
Al cap de vuit dies es reuniren per circumcidar l'infant i volien que es digués Zacaries, com el seu pare. Però la seva mare s'hi va oposar dient:
--No! S'ha de dir Joan!
Ells li replicaren:
--Però si no hi ha ningú de la família que porti aquest nom!
Llavors feren senyes al pare i li preguntaven com volia que es digués. Ell va demanar unes tauletes i va escriure: «El seu nom és Joan.» Tots van quedar meravellats. A l'instant Zacaries va recobrar la paraula i començà a beneir Déu. Un gran respecte s'apoderà de tots els veïns. La gent parlava d'aquestes coses per tota la muntanya de Judea, i tothom qui ho sentia ho guardava en el seu cor i es preguntava: «Què serà aquest infant?»
Realment, la mà del Senyor era amb ell.
L'infant creixia i s'enfortia en l'Esperit, i va viure al desert fins al dia que es manifestà a Israel.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Fill de l’home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
L’Església celebra avui el naixement de Joan Baptista, el precursor de Crist. És una festa molt antiga. Junt amb Jesús, el Baptista és l’únic personatge del Nou Testament del qual es recorda el dia del seu naixement. Joan amb Maria, en l’iconostasi bizantina són representats al costat de la porta central, que representa el Crist, convidant els fidels a dirigir la mirada vers Ell. Joan ha nascut per indicar als homes el camí que porta a Jesús. És venerat també a l’Islam: les seves relíquies es conserven a la mesquita dels Omeies a Damasc. Quan en el segle IV es va fixar el naixement de Jesús a finals de desembre, el del Baptista va passar a finals de juny, com volent respectar la cronologia dels Evangelis, que situen el naixement del precursor sis mesos abans del de Jesús. Joan, fill del sacerdot Zacaries i d’Isabel, és en realitat fruit de la promesa de Déu i anuncia els temps messiànics en els quals la que és estèril serà mare i la llengua del mut proclamarà lloances. L’Evangeli ens mostra Zacaries que davant el miracle del naixement del fill, anunciat per l'àngel, no pot contenir la seva alegria. Després d’un moment d’incredulitat, va reconèixer que la Paraula de Déu és forta i eficaç. I ara, sent ja creient, deixa de ser mut, la seva llengua queda lliure i pot parlar, el seu cor és ple d’alegria per aquell fill, fruit de la Paraula de Déu. El naixement de Joan fa que tots es meravellin, no només a casa de Zacaries sinó també entre els veïns, com passa sempre que s’escolta i es posa en pràctica l’Evangeli. L’Evangeli crea sempre un clima diferent, nou, entre la gent. Zacaries no pot contenir la seva alegria i esclata en un cant de joia el conegut cant del «Benedictus» pel petit Joan, que anirà «davant el Senyor per preparar els seus camins». L’alegria de Zacaries pot ser també la nostra. L’alegria es manifesta sempre que hi ha homes i dones que saben acollir l’Evangeli. Llavors els homes s’obren a l’amor i surten de l’ombra de la mort, dirigint els seus passos pel camí de la pau.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
